dijous, 4 de febrer del 2016

Sense queixes

Tots canviem de plans alguna vegada, i donem la culpa a la truita que se'ns gira sense traça quan ens regalima la incertesa i no hi ha paper prou absorbent que ens xucli el desconcert...
 
Tots girem cua alguna vegada. Ens espanta el precipici que no hi és, per por a que aparegui després... Reculem. Perquè ens fa mal el genoll, el cap o el plor que ressona insistent del còlic mental que apareix quan es fa tard, que sempre excusa al lactant i creus que a tu et servirà...
 
A tots se'ns ha quedat pel camí l'impuls d'adolescent -això diem-, com si perdre la cabellera volés dir que ja no existeix el vent perquè no ens voleien els cabells...
 
A tots ens confon la nit: sóc aquí, però no volia venir. El Gps desconfigurat sempre ens duu on on volem anar... I ens penedim. De tot. D'anar, de venir, de fer, de no fer, de desfer, de parar, de començar... I ens queixem. Perquè sempre és més grata la queixa que sentir la ingravidesa de tot allò que ens pesa.

I jo no vull sentir més queixes, que ja vaig sentir les meves... I em seguiré equivocant, però volaré barranc avall o rodolaré per núvols blancs. Sense queixes. No... que jo tampoc tinc una ruta marcada i improvitzo el guió al ritme que em marca el cor. I ara, el meu tempo és un adagio, en cursiva i en negreta, uns ulls tancats i un oceà, un clar de lluna i un teclat. I la set de (a)mar... que ha començat el musical, sense pressa per acabar, sense espai pel lamentar...


© Nía Murtal
 

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada