Tots
canviem de plans alguna vegada, i donem la culpa a la truita que se'ns
gira sense traça quan ens regalima la incertesa i no hi ha paper prou
absorbent que ens xucli el desconcert...
Tots girem cua alguna vegada.
Ens espanta el precipici que no hi és, per por a que aparegui després...
Reculem. Perquè ens fa mal el genoll, el cap o el plor que ressona
insistent del còlic mental que apareix quan
es fa tard, que sempre excusa al lactant i creus que a tu et servirà...
A tots se'ns ha quedat pel camí l'impuls d'adolescent -això diem-, com
si perdre la cabellera volés dir que ja no existeix el vent perquè no
ens voleien els cabells...
A tots ens confon la nit: sóc aquí, però no
volia venir. El Gps desconfigurat sempre ens duu on on volem anar... I
ens penedim. De tot. D'anar, de venir, de fer, de no fer, de desfer, de
parar, de començar... I ens queixem. Perquè sempre és més grata la
queixa que sentir la ingravidesa de tot allò que ens pesa.
I jo
no vull sentir més queixes, que ja vaig sentir les meves... I em
seguiré equivocant, però volaré barranc avall o rodolaré per núvols
blancs. Sense queixes. No... que jo tampoc tinc una ruta marcada i
improvitzo el guió al ritme que em marca el cor. I ara, el meu tempo és
un adagio, en cursiva i en negreta, uns ulls tancats i un oceà, un clar
de lluna i un teclat. I la set de (a)mar... que ha començat el musical,
sense pressa per acabar, sense espai pel lamentar...
© Nía Murtal
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada