Nía Murtal: Trencaclosques

dimarts, 9 de febrer del 2016

Trencaclosques

Potser tots som com un trencaclosques per resoldre. Un trencaclosques en 3D...
Uns no acaben mai d'encaixar totes les peces, per mandra de saber qui són o per por a descobrir-se. D'altres es cansen massa aviat i s'abandonen al fons d'un calaix.

N'hi ha, però, d'agosarats: insisteixen nit i dia fins que es veuen complerts. Llavors es miren des de fora i, tot i no ser perfectes, s'accepten tal com són. I s'estimen...

També n'hi ha de destralers: No els agraden les construccions, viuen enfadats amb el món i intenten destruir el què tu has trigat anys en construir. I, malgrat no ho aconsegueixen, et fan perdre alguna peça. O la malmeten... I potser ni te n'adones. No en aquell moment... Fins que un trenclaclosques del costat, complert i agosarat, et mira. I no només et mira, sinó que et veu. I remena per la caixa, et posa cap per avall i et sacseja de dalt a baix. El trencaclosques trontolla. Trontolles. Però tu, no et desmorones... Perquè només et posa a lloc una peça desencaixada, malmesa o esquerdada... T'adreça.

Potser així em vas veure tu... Potser així vaig (vas) acabar de construir-me, sense saber que tenia una peça fora de lloc.

I potser, tot això és com un joc on, per començar, primer ens hem de completar. I tu ets l'altre jugador, on no existeixen perdedors...

Comencem.

© Nía Murtal
del recull inèdit "Converses amb tu"

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Et dedico un pensament

Eterns són els pensaments cap a la persona estimada, i eterna és la lluita per a ser al seu costat. “Només tu“ hauria de ser la frase destinada al nostre amor, sentiment que acaronarà tota la nostra pell en llegir aquest recull de poemes, o més ben dit, de sensacions. La recerca de l’amor desconegut, aquell que sabem que existeix i sentim, però que no tenim; el trobar aquella parella que extreu de nosaltres tot sentiment, el neguit per la separació de qui ens ho ha donat tot, i a qui perdonaríem tot només per aquell sentiment que ens fa sentir plens de força per aconseguir-lo, i també febles... en veure que necessitem el calor de l’ésser estimat. Pensaments que trobarem en cada una de les paraules de l’autora, que sonaran com lletra d’una cançó romàntica a les nostres oïdes i sentiments que farem nostres i ens duran a pensar en aquella persona que estimem o hem estimat. Són les paraules que sentim i mai surten de la nostra boca perquè l’amor ens deixa sense parla, però que l’autora posa en coneixement per a recordar que existeixen, i que el seu ordre i musicalitat ens ajuden a poder recordar el que hem compartit, gaudim o sentirem amb el nostre gran amor. Amb aquestes lletres, ordenades, fluides, orquestrades, descobrim que un sentiment que no podem explicar agafa forma escrita i ens permet volar, seguint el ritme expert del què hauria de moure el món: l’Amor, aquell únic i noble sentiment que perdona, que oblida i que ho entrega tot. Gaudiu, sentiu i estimeu amb aquesta partitura dels sentiments." (Pròleg -Jordi Mas Font)

Musicant Paraules (Recull de poemes)

Quan llegeixo una poesia m’agrada la sensació de percebre entre paraules l’espai blanc en el que està escrita, de la mateixa manera que la música ben interpretada respira entre notes el silenci que la sustenta. “Musicant Paraules” és un llibre que té molt que veure amb la música i el silenci. Cada persona d’aquest planeta, en la seva petitesa espacial, perdut entre milions de galàxies, és un cúmul d’experiències i aprenentatges únics lligats als seus pensaments, sentiments i emocions més profunds. Tots ells narren la nostra historia i al mateix temps la nostra grandesa espiritual, en un personal llibre que ens van oferir en blanc al néixer, la nostra ànima. La Sònia sap mostrar, matisant amb paraules precises i adequades, i amb un ritme pausat, el transfons de la seva ànima madura, nítida i silenciosa. El llibre que tenim al davant no pot ser llegit doncs només amb el cap perquè ha estat escrit amb el cor. Si obrim el cor, les paraules de la Sònia ens conduiran a la percepció del seu mon interior, on contemplarem un paisatge de sobtada sensibilitat. Crec que res més puc afegir al que ha de ser experimentat per un mateix; “Musicant Paraules” ens revelarà la resta. (Pròleg -Eduard Gil)