dijous, 31 de març del 2016

Taquígraf

Vaig voler silenciar el meu cor...
Però tu ets taquígraf


d'emocions


© Nía Murtal

Vens...

Vens
Amb tota la primavera a les mans
Em fas un vestit a mida

I m'obro a tu

I a la vida...

© Nía Murtal

Nosotros

Mientras el mundo se mira a través de ventanales
Nosotros...


rompemos cristales


©Nía Murtal
 

Volo

Sovint
me'n vaig de la pinça

I volo

     fins
         el
           teu
               somriure

© Nía Murtal


Lluna

Quan no tinc paraules
et miro...

I ja no em calen

© Nía Murtal

naufragué

No naufragué porqué era un martes
y me embarqué en tus trece lunares

Naufragué
porqué te hice mar

y tus lunares

no saben nadar

© Nía Murtal

Poeta...

Poeta,
Avui sóc teva...

Poema'm!!

© Nía Murtal

Dia de la poesia

La poesia és curativa. És pura vida. Avui m'agradaria que ho fos molt més i que arribés a tota la gent no la veu enlloc, als infants que han oblidat somriure massa aviat, als que no tindran més oportunitats...
M'agradaria que aquest món tan malaltís trobés entre les lletres la humanitat que el pot salvar

Ningú pot sentir el meu plor
Ningú escolta la meva angoixa
Ningú en sap més de por
que qui als seus braços duu la ombra
d'una flor de cirerer
arrancada de soca-rel
que es marceix pel patiment

Ningú
Menys tu.

Tu...
Que saps que aquest cor que ara et gronxa
volent ser cançó de bressol
sanglota grinyols de malson

Ningú
Menys un...

I què injust que siguis tu.

© Nía Murtal

El teu destí


Que algú t'enviï un missatge
des d'un avió a punt d'enlairar-se
és sentir-te una mica mapa

i destí

del seu viatge...

© Nía Murtal
 

Brodant la lluna amb fil de sang



Anem...

Potser no sé on vaig
però estic disposada a anar-hi...

© Nía Murtal
Imatge: ©Tim Janis

Somni

Tinc un somni entre cella i cella.
Vetlla'm...

Serem llegenda.

© Nía Murtal

Pluja

Havia oblidat que la pluja em recorda a tu...

No la necessito
però quan hi és

no voldria que marxés.

© Nía Murtal

Primavera

El groc t'esvera
I a mi se'm posa...


Vine.

Sóc primavera!!

©Nía Murtal

Bosc encantat

De tant en tant
jo també em perdo pel bosc encantat
I em passa, al tornar,
que sento l'eco de la serenitat:

la veu que em diu
que el bosc és viu

que jo sóc vida que neix cada instant

I la que torna ja no és la mateixa...

Estimar-te
és perdre'm pel bosc encantat:

Mai torno de tu

com havia arribat.



© Nía Murtal

Túnel

Que dins el túnel perdo el senyal
quan trobo les teves mans,
que es fa la llum
quan ensopego amb els teus ulls


Que el vagó em reserva
un seient a la teva esquerra

allà on batega la remor del tren

La remor del tren...
i el convenciment
que aquest amor

romandrà en el temps

© Nía Murtal

Destí

Jo anava a casa seva
però em va distreure el destí.


Beethoven em perdonará
quan li expliqui


que t'he trobat...


©Nía Murtal

Plou

Primer caic i després rellisco...

Quan em plou
el teu T'estimo


©Nía Murtal
 

Dia de la dona treballadora

Permeteu-me que no celebri. Permeteu-me que avui no celebri haver nascut dona, ser dona i treballadora. I no em malinterpreteu... però permeteu-me que no ho celebri. No, fins que la nostra feminitat no s'hagi de defensar; no, fins que la nostra maternitat no depengui del moment laboral; no, fins que optar a un lloc de feina no es vegi sotmès al fet de ser dona i mare. Permeteu-me que no celebri haver de patir per la filla que torna sola a casa; permeteu-me que no celebri el feminisme, que no celebri haver-me de justifiicar ni reivindicar el meu propi cos; Permete'm, home, que no celebri ser igual que tu mentre aquesta equitat només sigui un dia marcat; permeteu-me que no ho celebri mentre existeixi la submissió, el burka, l'ablació, mentre el ball sigui de nenes o les juguines tinguin sexe... Permeteu-me que no celebri que encara no ens tractem com éssers, sense distincions, mentre hi hagi guerres, fam o barreres.

Permeteu-me que aquest dia sigui de reflexió, de desig de pau i no de lluita. Perquè mentre hi hagi lluita voldrà dir que encara ens queda molt camí a fer...

©Nía Murtal
8 de març

Vertígen

Obra'm...
Sóc planta baixa

O el teu vertígen no és a l'alçada?

© Nía Murtal

Sopa de letras

Encontrarte hasta en la sopa
Comerte

Y saberme a poco...


©Nía Murtal
 

Nus

Perquè tu saps quin fil tocar
I perquè ho fas...

A mi em desfàs

© Nía Murtal

Fins a tu

- On la porto?
- Més amunt del setè cel

I em va portar fins a tu...

© Nía Murtal

Tinc set

Em regaliment els pensaments
I deixo restes

de color verd...


©Nía Murtal
 

Vent de tu

Intento imaginar un després sense tu
mentre em torno nena i faig volar bombolletes
Intento ser una d'elles: enalairar-me amb el vent

i no esclatar contra el pensament

No puc...


Soc fràgil. Sóc present.
Sóc un ara sense futur.

I ara
tots els vents

venen de tu.

© Nía Murtal

Petites coses

Beneïda la llum
i les ombres


de les petites coses...


 ©Nía Murtal

No sóc perenne


Em tremola el pensament, les mans
i la nostàlgia
Em sacseja l'experiència
se'm marceixen les parpelles i cauen llàgrimes
de les branques


No sóc perenne...

Tremola el terra

I el cel
anuncia tempesta.


© Nía Murtal
Avui, després d'acomiadar la mare d'una estimada amiga.
Dep, Pilar...

Imatge: ©Rubén Redondo
 

Abisme

Ara que he arribat fins aquí,
que m'he abocat a la profunditat amb desfici,
sé que l'abisme no és al davant...

L'abisme, en realitat

és en el pas que no fas.

© Nía Murtal
Imatge: © Sebasebi

Em faltes...

Recordo que quan era petita, un dia que estava trista, em vas dir: quan estiguis trista tanca els ulls i pensa en coses boniques.
Avui em sento una mica petita. I també una mica trista...
Avui tanco els ulls... I penso en tu.

Mami... 


Nosaltres


Som el que queda quan s'han buidat les copes
quan s'ha acabat la festa i ens recollim les restes
Som el que queda quan ha emmudit el darrer compàs
quan s'ha encès la sala i ens aplaudim la dansa
Som el que queda quan ha nascut el sol
quan hem mort entre els llençols i se'ns esmorza el món

Som el que queda després del res...

Som nosaltres

Amb ganes
de més...

© Nía Murtal
 

Llum

Ets la llum que sense posta ni albada
m'encén les nits
i matinades...


©Nía Murtal
 

Et sento

El veig quiet, assegut, pensatiu.
I mentre el miro me n'adono que en el seu silenci

puc sentir un lleu xiuxiueig que m'apropa l'horitzó,
que posa so
al vol ingràvid del destí.

El puc sentir...

I sona bé.

© Nía Murtal
Imatge: © Caloy Llamas II

Poemo radiografies


Que ni el límit és la lluna
ni el màximum el moll de l'os
quan la mesura

és el teu cor

©Nía Murtal
Radiografia d'un peu
 

Perdre el cap

I em vaig adonar que el més normal no és perdre les claus,
les ulleres o el paraigua...

Després de trobar-te em vaig adonar
que el més normal

és perdre el cap.

© Nía Murtal