Vaig voler silenciar el meu cor...
Però tu ets taquígraf
d'emocions
© Nía Murtal
Petit recull de lletres, escrits i poemes que brollen des del cor... perquè, com l'aigua, les paraules ens purifiquen, ens acullen, ens xopen i ens ericen. Pura vida, la vida sentida...
dijous, 31 de març del 2016
Vens...
Vens
Amb tota la primavera a les mans
Em fas un vestit a mida
I m'obro a tu
I a la vida...
© Nía Murtal
Amb tota la primavera a les mans
Em fas un vestit a mida
I m'obro a tu
I a la vida...
© Nía Murtal
naufragué
No naufragué porqué era un martes
y me embarqué en tus trece lunares
Naufragué
porqué te hice mar
y tus lunares
no saben nadar
© Nía Murtal
y me embarqué en tus trece lunares
Naufragué
porqué te hice mar
y tus lunares
no saben nadar
© Nía Murtal
Dia de la poesia
La poesia és curativa. És pura vida.
Avui m'agradaria que ho fos molt més i que arribés a tota la gent no la
veu enlloc, als infants que han oblidat somriure massa aviat, als que
no tindran més oportunitats...
M'agradaria que aquest món tan malaltís trobés entre les lletres la humanitat que el pot salvar
Ningú pot sentir el meu plor
Ningú escolta la meva angoixa
Ningú en sap més de por
que qui als seus braços duu la ombra
d'una flor de cirerer
arrancada de soca-rel
que es marceix pel patiment
Ningú
Menys tu.
Tu...
Que saps que aquest cor que ara et gronxa
volent ser cançó de bressol
sanglota grinyols de malson
Ningú
Menys un...
I què injust que siguis tu.
© Nía Murtal
M'agradaria que aquest món tan malaltís trobés entre les lletres la humanitat que el pot salvar
Ningú pot sentir el meu plor
Ningú escolta la meva angoixa
Ningú en sap més de por
que qui als seus braços duu la ombra
d'una flor de cirerer
arrancada de soca-rel
que es marceix pel patiment
Ningú
Menys tu.
Tu...
Que saps que aquest cor que ara et gronxa
volent ser cançó de bressol
sanglota grinyols de malson
Ningú
Menys un...
I què injust que siguis tu.
© Nía Murtal
El teu destí
Que algú t'enviï un missatge
des d'un avió a punt d'enlairar-se
és sentir-te una mica mapa
i destí
del seu viatge...
© Nía Murtal
des d'un avió a punt d'enlairar-se
és sentir-te una mica mapa
i destí
del seu viatge...
© Nía Murtal
Pluja
Havia oblidat que la pluja em recorda a tu...
No la necessito
però quan hi és
no voldria que marxés.
© Nía Murtal
No la necessito
però quan hi és
no voldria que marxés.
© Nía Murtal
Bosc encantat
De tant en tant
jo també em perdo pel bosc encantat
I em passa, al tornar,
que sento l'eco de la serenitat:
la veu que em diu
que el bosc és viu
que jo sóc vida que neix cada instant
I la que torna ja no és la mateixa...
Estimar-te
és perdre'm pel bosc encantat:
Mai torno de tu
com havia arribat.
© Nía Murtal
jo també em perdo pel bosc encantat
I em passa, al tornar,
que sento l'eco de la serenitat:
la veu que em diu
que el bosc és viu
que jo sóc vida que neix cada instant
I la que torna ja no és la mateixa...
Estimar-te
és perdre'm pel bosc encantat:
Mai torno de tu
com havia arribat.
© Nía Murtal
Túnel
Que dins el túnel perdo el senyal
quan trobo les teves mans,
que es fa la llum
quan ensopego amb els teus ulls
Que el vagó em reserva
un seient a la teva esquerra
allà on batega la remor del tren
La remor del tren...
i el convenciment
que aquest amor
romandrà en el temps
© Nía Murtal
quan trobo les teves mans,
que es fa la llum
quan ensopego amb els teus ulls
Que el vagó em reserva
un seient a la teva esquerra
allà on batega la remor del tren
La remor del tren...
i el convenciment
que aquest amor
romandrà en el temps
© Nía Murtal
Destí
Jo anava a casa seva
però em va distreure el destí.
Beethoven em perdonará
quan li expliqui
que t'he trobat...
©Nía Murtal
però em va distreure el destí.
Beethoven em perdonará
quan li expliqui
que t'he trobat...
©Nía Murtal
Dia de la dona treballadora
Permeteu-me
que no celebri. Permeteu-me que avui no celebri haver nascut dona, ser
dona i treballadora. I no em malinterpreteu... però permeteu-me que no
ho celebri. No, fins que la nostra feminitat no s'hagi de defensar; no,
fins que la nostra maternitat no depengui del moment laboral; no, fins
que optar a un lloc de feina no es vegi sotmès al fet de ser dona i
mare. Permeteu-me que no celebri haver
de patir per la filla que torna sola a casa; permeteu-me que no celebri
el feminisme, que no celebri haver-me de justifiicar ni reivindicar el
meu propi cos; Permete'm, home, que no celebri ser igual que tu mentre
aquesta equitat només sigui un dia marcat; permeteu-me que no ho celebri
mentre existeixi la submissió, el burka, l'ablació, mentre el ball
sigui de nenes o les juguines tinguin sexe... Permeteu-me que no celebri
que encara no ens tractem com éssers, sense distincions, mentre hi hagi
guerres, fam o barreres.
Permeteu-me que aquest dia sigui de reflexió, de desig de pau i no de lluita. Perquè mentre hi hagi lluita voldrà dir que encara ens queda molt camí a fer...
Permeteu-me que aquest dia sigui de reflexió, de desig de pau i no de lluita. Perquè mentre hi hagi lluita voldrà dir que encara ens queda molt camí a fer...
©Nía Murtal
8 de març
Vent de tu
Intento imaginar un després sense tu
mentre em torno nena i faig volar bombolletes
Intento ser una d'elles: enalairar-me amb el vent
i no esclatar contra el pensament
No puc...
Soc fràgil. Sóc present.
Sóc un ara sense futur.
I ara
tots els vents
venen de tu.
© Nía Murtal
mentre em torno nena i faig volar bombolletes
Intento ser una d'elles: enalairar-me amb el vent
i no esclatar contra el pensament
No puc...
Soc fràgil. Sóc present.
Sóc un ara sense futur.
I ara
tots els vents
venen de tu.
© Nía Murtal
No sóc perenne
Em tremola el pensament, les mans
i la nostàlgia
Em sacseja l'experiència
se'm marceixen les parpelles i cauen llàgrimes
de les branques
No sóc perenne...
Tremola el terra
I el cel
anuncia tempesta.
© Nía Murtal
Avui, després d'acomiadar la mare d'una estimada amiga.
Dep, Pilar...
Imatge: ©Rubén Redondo
i la nostàlgia
Em sacseja l'experiència
se'm marceixen les parpelles i cauen llàgrimes
de les branques
No sóc perenne...
Tremola el terra
I el cel
anuncia tempesta.
© Nía Murtal
Avui, després d'acomiadar la mare d'una estimada amiga.
Dep, Pilar...
Imatge: ©Rubén Redondo
Abisme
Ara que he arribat fins aquí,
que m'he abocat a la profunditat amb desfici,
sé que l'abisme no és al davant...
L'abisme, en realitat
és en el pas que no fas.
© Nía Murtal
Imatge: © Sebasebi
que m'he abocat a la profunditat amb desfici,
sé que l'abisme no és al davant...
L'abisme, en realitat
és en el pas que no fas.
© Nía Murtal
Imatge: © Sebasebi
Em faltes...
Recordo
que quan era petita, un dia que estava trista, em vas dir: quan
estiguis trista tanca els ulls i pensa en coses boniques.
Avui em sento una mica petita. I també una mica trista...
Avui tanco els ulls... I penso en tu.
Mami...
Avui em sento una mica petita. I també una mica trista...
Avui tanco els ulls... I penso en tu.
Mami...
Nosaltres
Som el que queda quan s'han buidat les copes
quan s'ha acabat la festa i ens recollim les restes
Som el que queda quan ha emmudit el darrer compàs
quan s'ha encès la sala i ens aplaudim la dansa
Som el que queda quan ha nascut el sol
quan hem mort entre els llençols i se'ns esmorza el món
Som el que queda després del res...
Som nosaltres
Amb ganes
de més...
© Nía Murtal
quan s'ha acabat la festa i ens recollim les restes
Som el que queda quan ha emmudit el darrer compàs
quan s'ha encès la sala i ens aplaudim la dansa
Som el que queda quan ha nascut el sol
quan hem mort entre els llençols i se'ns esmorza el món
Som el que queda després del res...
Som nosaltres
Amb ganes
de més...
© Nía Murtal
Et sento
El veig quiet, assegut, pensatiu.
I mentre el miro me n'adono que en el seu silenci
puc sentir un lleu xiuxiueig que m'apropa l'horitzó,
que posa so
al vol ingràvid del destí.
El puc sentir...
I sona bé.
© Nía Murtal
Imatge: © Caloy Llamas II
I mentre el miro me n'adono que en el seu silenci
puc sentir un lleu xiuxiueig que m'apropa l'horitzó,
que posa so
al vol ingràvid del destí.
El puc sentir...
I sona bé.
© Nía Murtal
Imatge: © Caloy Llamas II
Poemo radiografies
Que ni el límit és la lluna
ni el màximum el moll de l'os
quan la mesura
és el teu cor
©Nía Murtal
ni el màximum el moll de l'os
quan la mesura
és el teu cor
©Nía Murtal
Radiografia d'un peu
Perdre el cap
I em vaig adonar que el més normal no és perdre les claus,
les ulleres o el paraigua...
Després de trobar-te em vaig adonar
que el més normal
és perdre el cap.
© Nía Murtal
les ulleres o el paraigua...
Després de trobar-te em vaig adonar
que el més normal
és perdre el cap.
© Nía Murtal
Subscriure's a:
Missatges (Atom)