dijous, 29 de setembre de 2016

Penjada

Tan penjada de les branques que perdo el cap.
I tu et desfulles

Perquè ho saps...

© Nía Murtal

Quan desespera l'abric


Hi ha un estiu inacabat a la memòria de les hores,
un parasol foradat per on s'escola l'emoció que separa la ferida del cotó.
Hi ha sorra als ulls, i un horitzó a tocar. Desert i oasi a parts iguals.

Hi ha un fred intern que no atempera cap jersei, i un te calent que no el refreda el pas del temps. Un tic tac que s'atura al pit i accelera al cap, una estació en marxa i un tren en direcció contrària

I un mussol que està de guardia posant vies a l'esperança
quan la tardor perd el camí

I a mi

Se'm desespera l'abric

© Nía Murtal
 

Casa


Cada passa que m'allunya del teu camp visual
m'apropa més a tu.

A tu...

I a llibertat de tancar els ullls,
de caminar nua i sense rumb
seguint el rastre de l'instint salvatge
sabent que sempre arribo a casa.

I casa

és sempre la teva mirada.

© Nía Murtal
 

Puntes


Has canviat
púes per puntes
cordes vibrants per cintes brillants
Has canviat
notes musicades per músiques dansades


Em balles, amor,
-feliç i de puntetes-
I l'harmonia del teu cos
m'equilibra cor i enyor

M'has canviat...

I adoro com ho fas.


#NíaMurtal #amorincondional
 

Alzheimer


Voleiaven cap el cel els teus records
I jo era un globus deixat anar
del dit d'un infant

Orfe del cordó umbilical...


Ni un espasme al teu ventre desmemoriat.

Refotut lladre
que et va robar

fins i tot el record del mal...

© Nía Murtal

#diamundialdelalzheimer
 

Cadenat


M' has fet un cadenat de petons al voltant del meu coll
I la clau
l' hem llençat dins la copa
i ens hem begut a gotes

Millor que m'escanyi el desig
que alliberar-me

i m'ofegui l'aire

© Nía Murtal
 

Llum de setembre


Tinc al meu centre la llum de setembre
I una fulla a les branques
que brilla
perenne.

Avui em sento arbre.
I el bosc

em té enveja...


© Nía Murtal
Oli sobre tela by Víctor

Instant

No hi ha més eternitat
que ser instant

a les teves mans...

© Nía Murtal

Desig


Hi ha un desig al cel a punt de ploure'm...
I quan el desig em plou amb força
se'm xopa la feblesa
i em doblega

Em batega l'aigua i no trobo estenedor
que escorri el pes d'anhelar-te humà
abans de fer-me esperit que dansa

I tornar a l'aigua...

Amb el somni humit entre les mans
I la tempesta

gaudint del cant...

© Nía Murtal
 

Atracció


Ets una atracció amb tanta màgia
que m'apareixen papallones a la panxa.

Irremeïablement,
penjada

de les teves ales...

© Nía Murtal
 

aire


Ara
que entre els dits se m' escapa l' aire,
se'm fa present el record.

I sé
que cap setembre pot deixar enrere un agost,
malgrat jo avanci cap a la tardor
i se m'escapi el sol
I el retrovisor em digui que no cal que el miri
perquè tu ja ets a port.

I a mi
em sobri l' aire i em faltin dits
per atrapar el cor

Que corre en direcció contrària
al sentit

de l'estació.

© Nía Murtal
 

Quan em mires

Em mires tan especial que em ruboritzes tots els camps...

© Nía Murtal
Dibuix by Víctor

Ploure


Despertar
amb el cos ple d'humitats
I sentir com s'evapora
la teva absència
gota
     a
      gota....

Ahir em vas ploure!

©Nía Murtal
 

Soroll


Fa tant soroll el què veig
que m'espanta...
Refugiar-me en tu
és mirar des de l' esperança
I sentir que aquí
és un l' únic lloc

on puc salvar-me

© Nía Murtal
 

Pinta'm


Em pintes
I enlloc de fer-me immortal
em moro per les mans

Que fan de mi

una obra d'art.

© Nía Murtal
 

Vine


Per embogir
només cal que em cridi el mar.
I com ho saps

al teu "vine"

li poses sal

© Nía Murtal
 

Lo que me sobra


Hoy me sobran 20 grados
16 mosquitos
y 3 mensajes embotellados

Para que me entiendas, amor:
Que me sobra hervor en la sangre
para tan poco cuerpo
en los días que me pica la ausencia
y me faltan las fuerzas para romper el cristal
que me priva de derramar el mar entero

Y ser la arena
que descifre

tu anhelo

© Nía Murtal
 

Fer anys


M' agrada. M' agrada molt fer anys!! Cada nova volta al sol descobreixo nous paisatges i noves formes d'endinsar-me. I m'agrada. M' agrada tant respirar, omplir-me de poesia i buidar-la per les vides...

Tinc el convenciment de saber que, quan sigui la darrera volta, no em caldrà cap autòpsia. Perquè potser es pot morir per excés de vida quan no t'hi cap més poesia. Entretant, aprenc a escriure perquè mai morin els somriures.

Cada diumenge s' acaba el món. I l'endemà sempre surt el sol... I dilluns torno a voltar per trobar-me amb un poeta i celebrar que ens convertim en vers cada cop que mirem el cel.

Però avui el dia no s'acaba. M'heu omplert tant el cor, que si fossiu espelmetes s'apagarien els estels i podria il·luminar-vos el cel.

I m'agrada... M'agrada. M' agrada pensar que, com cada any, puc bufar desitjos al vent i que cada desig serà una bombolleta de sabó que us arribi com un petó...

© Nía Murtal
 
 

Sense tu


Em vaig empassar tants cops el teu nom
que vaig aprendre a escriure poemes
menjant-me les teves lletres.

I, ara
l'abecedari se'm rebota...

Sense Tu

Li sobren totes.


© Nía Murtal
 

Blanc

Sóc el blanc d' un camp de tir
que cau en sentir el desig...

Batega'm.

© Nía Murtal

Aturar el cap


Buscar
les mil maneres d' aturar el cap
que gira sense control
en sentit contrari a la vida
per tornar al punt de partida
d' un circuit sense sortida

I trobar-les totes en dues mans.

On la sortida és el sentir
i el descontrol troba el seu lloc
en el vertigen

de l'amor

© Nía Murtal
 

Plor d'infant

He sentit el plor d' un infant.
Saps, mama? A vegades voldria haver estat poeta abans de néixer. Vull dir poeta dels d'abans, dels que escrivien les tristors en un tovalló de paper i el llençaven al cel. Potser, arribaven als estels i encara els guarden a les butxaques, per cada nit, regalar-nos un bocí.
No ho sé, per què et dic això. Potser perquè aquest infant m'hi portat, fins allà. I m' agradaria tant ser un plor brillant entre braços de gegants... Aquí, mama, no escoltem els plors. Vull dir aquell plor que tu sentíes abans que m'oblidés de riure. I els altres, amb prou feines. Només si ens esquitxa l'orella.

Crec que m' ha despertat l'enyor. O la por. I sóc una petita illa nascuda de sensacions que esclata en la foscor i busca un mar de protecció.

Hi ha plors que són poesia i que ens salven de la vida. I, a vegades, cal salvar-nos de la vida per no morir en el viure.

No puc demostrar que no hagis marxat, però ara, en aquest instant, m'he oblidat de créixer i els teus braços són manetes d'un rellotge aturat a les tres menys quart que m'esperen per saltar.

Potser res és realitat i només sóc un pensament que ha sortit de les entranyes sense vertígen a mostrar-se i cau per la meva galta...

© Nía Murtal
Pintura by Víctor (el meu petit gran artista)


Regalimo

Em calia
una llengua d'obridor
que deixés sortir les pors


A vegades se m'oblida.
Tanco el pot massa fort
i em supuren les ferides

A llepades
em vas vessar tot el dolor.
I no el penso recollir...

Ara
Regalimo estims

©Nía Murtal

 

Matemàtica


És matemàtica pura:
Amb tu
Cada suma

Tendeix a l'infinit...

© Nía Murtal
 

Vent al clatell

M'agrada
sentir el vent al meu clatell

Em recorda que l' impuls
no es perd amb la maduresa
Em sacseja les ales
i m'eriça l' esperança

Tanco els ulls...

Memoritzo l'instant
per repassar-lo demà
i no oblidar
que si vaig despentinada
és perquè salto de l'albada
i corro a atrapar el meu cor

M'atures. I em fas l'instant.
És curiós
com unes mans a la cintura
no eviten la caiguda.

En canvi, alço el vol...

El meu cor batega amb força
aturat a la teva boca
L'atrapo. Sense esforç.

M' agrada...
I m'agrada més
sentir que el bes al meu clatell
em despentina

millor que el vent.

© Nía Murtal

Quan cau la penombra


Quan el públic marxa
i ens quedem a soles
la penombra ens cau
i són fràgils, les ombres.

Et tremola el pols...
És fluixa, la corda,
que separa el gemec
dels aplaudiments.

I jo sóc el so
de totes les dones

quan a tu et cau l'arquet
i em sona

la pell.

Toca'm...

© Nía Murtal
 

dilluns, 26 de setembre de 2016

Desbordada

Tinc
les sensacions desbordades
un mar entre les cames
i el cor sortit de mare

I no hi ha dic que desviï el cabal

Si no hi són

Les teves mans

© Nía Murtal

Somiava

Somiava
Que jo era un fantasama
Dins una ciutat fantasma
Amb una estació fantasma

Somiava
Que jo era una morta
Que seguia vies mortes
Que de trens estaven orfes

I despertar...
Despertar viva
I amb vida

Allà on moren totes les vies:

En els braços
On vull néixer

Tots els dies...

© Nía Murtal

Terreta

Cada matí em plantes el cel
I a mi em creixen

les arrels

© Nía Murtal


Fotografia de José Vicente Pérez Lloret, que cada dia em porta la meua terreta a la porta de casa...
Gràcies, Pepe!!

No em salvis

No tenia pitjapapers i em van volar les veles...

A vegades, la tardor arriba inesperada i em despulla al mes d'agost. I sóc branca d' una barca intentant atrapar el cel...

Si pogués, el posaria cap per avall, li donaria forma de dona i tindria un rellotge de sorra que allargaria aquesta posta.

Però només sóc mig poeta, i un quart se l' ha endut el vent. Ara suren uns ulls verds que han anat a la deriva i des d'aquí veus una illa.

No facis cas. És l' efecte de l'ocàs. Jo mai seré una illa. Això tampoc és un poema. Al final, escriure és abandonar-me al ball inesperat. Despullar-me, quedar-me en branques i besar-te fins les absurditats.

I ara que he començat,

no em salvis

d' aquest mar...

© Nía Murtal

Senyora

Cada vegada que em diuen "senyora" em surten tres arrugues. Després, et miro, se'm posen ullets de Peter Pan, i amb les arrugues treno la mar...
I la nena torna a volar.


Provoca'm...

A vegades la vida et mira provocadora
I està tan guapa
que no puc evitar

tocar-li el cul...

© Nía Murtal

Pedra

Et passes mitja vida apartant pedres amb les mans. Fan nosa. Tot i que amb el temps penses que, potser, t'han fet més servei que nosa. I de sobte, un dia, et ve un àngel que comença a viure i t'omple les mans de pedres que no vols apartar.

-Me'n compres una?

I després de mitja vida, resulta que no sé fer una tria!!
No veig rocs. Oloro llavors, artèries i il·lusions... Vida!!

Qui em pot assegurar que no és ella la que em mira? Després de tot, a les ombres no els calen ulls per perseguir-nos fins el futur.

Potser, és un cor d' un altre món endurit per por a patir. I ara es troba amb la tendresa que el canvia per monedes.
I em mira, sense pena, perquè ha après a ser una pedra. I fa mandra trencar-se just ara, quan la mar està serena i clara.

Potser, avui, he madurat. O potser m'he tornat més nena que es menja alguna lletra jugant a les botiguetes, i el què compro és una pera.

I el món gira, diuen. Rodó.

Potser jo,
no sóc d'eixe món...

© Nía Murtal

Lluna plena

Dilatar la migdiada fins al llindar del teu cos
Prenyar-te de la màgia del mes d'agost

I la puresa de l'amor
impregnada

entre els llençols.

T'admiro

Plena...

© Nía Murtal

Plou

Quan em plous
sóc terra mullada...

Olora'm!!

© Nía Murtal

Love

He fet el cim dels estims...
Sóc a dalt
I ara,

em fa por baixar.

© Nía Murtal

Miratge

Vas girar-te just quan marxava
I no vaig dubtar en endinsar-me...

A vegades, els miratges,
són com les dones d'aigua:

Per veure-les


s'ha de ser màgia


©Nía Murtal

Casa

Jo, que sóc eterna practicant en vol rasant,
avui m'he graduat en vol d'alçada
amb les ales remullades
i un arc de Sant Martí entre les cames.

És el què passa
quan no m'hi caben més ganes de tu
dins el cos:
Evaporada pel desig
em faig aigua
i et salto al cor

I tu, estany,
m'esperes mullat a baix
per acollir eternament

les nostres ganes

fins fer-nos casa

© Nía Murtal

Perquè tu...

Que per què tu i no qualsevol altre?
Perquè mai cap altra dansa
em va fer aturar els peus

I ballar el cap

I el meu cap, quan balla,
és que sent musicar el cor...

I aquestes cordes, amor,

No les toca

qualsevol...

© Nía Murtal

Dansa'm

Em dances tan sensual
que perdre'm entre les sedes


és inevitable

© Nía Murtal

Sense cap

Un dia
vaig treure el cap de la vida
(si més no, de la meva)
I cada cop que l'intento tornar a posar


em contracturo...

© Nía Murtal


TU

He trobat
entre tot el què tinc
el què em falta:

TU.

© Nía Murtal

Foc

I ara
després d'encendre'ns
que algú m'intenti convèncer
que el foc es fa

a frec de pedres...

© Nía Murtal