No tenia pitjapapers i em van volar les veles...
A vegades, la tardor arriba inesperada i em despulla al mes d'agost. I sóc branca d' una barca intentant atrapar el cel...
Si pogués, el posaria cap per avall, li donaria forma de dona i tindria un rellotge de sorra que allargaria aquesta posta.
Però només sóc mig poeta, i un quart se l' ha endut el vent. Ara suren
uns ulls verds que han anat a la deriva i des d'aquí veus una illa.
No facis cas. És l' efecte de l'ocàs. Jo mai seré una illa. Això tampoc
és un poema. Al final, escriure és abandonar-me al ball inesperat.
Despullar-me, quedar-me en branques i besar-te fins les absurditats.
I ara que he començat,
no em salvis
d' aquest mar...
© Nía Murtal
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada