dilluns, 26 de setembre del 2016

Pedra

Et passes mitja vida apartant pedres amb les mans. Fan nosa. Tot i que amb el temps penses que, potser, t'han fet més servei que nosa. I de sobte, un dia, et ve un àngel que comença a viure i t'omple les mans de pedres que no vols apartar.

-Me'n compres una?

I després de mitja vida, resulta que no sé fer una tria!!
No veig rocs. Oloro llavors, artèries i il·lusions... Vida!!

Qui em pot assegurar que no és ella la que em mira? Després de tot, a les ombres no els calen ulls per perseguir-nos fins el futur.

Potser, és un cor d' un altre món endurit per por a patir. I ara es troba amb la tendresa que el canvia per monedes.
I em mira, sense pena, perquè ha après a ser una pedra. I fa mandra trencar-se just ara, quan la mar està serena i clara.

Potser, avui, he madurat. O potser m'he tornat més nena que es menja alguna lletra jugant a les botiguetes, i el què compro és una pera.

I el món gira, diuen. Rodó.

Potser jo,
no sóc d'eixe món...

© Nía Murtal

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada