He sentit el plor d' un infant.
Saps, mama? A vegades voldria haver estat poeta abans de néixer. Vull dir poeta dels d'abans, dels que escrivien les tristors en un tovalló de paper i el llençaven al cel. Potser, arribaven als estels i encara els guarden a les butxaques, per cada nit, regalar-nos un bocí.
No ho sé, per què et dic això. Potser perquè aquest infant m'hi portat, fins allà. I m' agradaria tant ser un plor brillant entre braços de gegants... Aquí, mama, no escoltem els plors. Vull dir aquell plor que tu sentíes abans que m'oblidés de riure. I els altres, amb prou feines. Només si ens esquitxa l'orella.
Crec que m' ha despertat l'enyor. O la por. I sóc una petita illa nascuda de sensacions que esclata en la foscor i busca un mar de protecció.
Hi ha plors que són poesia i que ens salven de la vida. I, a vegades, cal salvar-nos de la vida per no morir en el viure.
No puc demostrar que no hagis marxat, però ara, en aquest instant, m'he oblidat de créixer i els teus braços són manetes d'un rellotge aturat a les tres menys quart que m'esperen per saltar.
Potser res és realitat i només sóc un pensament que ha sortit de les entranyes sense vertígen a mostrar-se i cau per la meva galta...
© Nía Murtal
Pintura by Víctor (el meu petit gran artista)
Saps, mama? A vegades voldria haver estat poeta abans de néixer. Vull dir poeta dels d'abans, dels que escrivien les tristors en un tovalló de paper i el llençaven al cel. Potser, arribaven als estels i encara els guarden a les butxaques, per cada nit, regalar-nos un bocí.
No ho sé, per què et dic això. Potser perquè aquest infant m'hi portat, fins allà. I m' agradaria tant ser un plor brillant entre braços de gegants... Aquí, mama, no escoltem els plors. Vull dir aquell plor que tu sentíes abans que m'oblidés de riure. I els altres, amb prou feines. Només si ens esquitxa l'orella.
Crec que m' ha despertat l'enyor. O la por. I sóc una petita illa nascuda de sensacions que esclata en la foscor i busca un mar de protecció.
Hi ha plors que són poesia i que ens salven de la vida. I, a vegades, cal salvar-nos de la vida per no morir en el viure.
No puc demostrar que no hagis marxat, però ara, en aquest instant, m'he oblidat de créixer i els teus braços són manetes d'un rellotge aturat a les tres menys quart que m'esperen per saltar.
Potser res és realitat i només sóc un pensament que ha sortit de les entranyes sense vertígen a mostrar-se i cau per la meva galta...
© Nía Murtal
Pintura by Víctor (el meu petit gran artista)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada