Tinc la poesia desenfocada, l'ànima entelada
i mullada la distància que separa el què escric
del què em dicta el pit.
i mullada la distància que separa el què escric
del què em dicta el pit.
Bufa llevantada al pensament, se'm gira el barret
i em convida a la copa que teníem pendent. I no sé
si fugir de mi o brindar pel sol que trobo a faltar.
Em balla el cap quan sona música d'ambigüitat. La seducció
és un passeig, i una fulla de plataner que juga a modelar el vent.
I jo sóc l'arquet d' un violí cansat
desitjant que em torni a vibrar...
I jo sóc l'arquet d' un violí cansat
desitjant que em torni a vibrar...
© Nía Murtal