dimecres, 7 de desembre de 2016

Brindar

Brindar
pels dies en vermell
que travessem sense mirar

I ens atropella l'estimar

© Nía Murtal

Revoltes

Sovint, em travessa l'infinit i l'horitzó és una línia de revoltes que separa el sentir del discernir.

Temerària, circulo en direcció contrària amb els sentiments d'intermitents, quan els batecs són pampallugues d' un far acompassat que circumda l'eternitat.

I no em cal mar per llençar-m'hi de cap. Que a vegades, la immensitat, hi cap tota en un mirar i una llàgrima és l'oceà on s'ofega el meu pensar.

Potser així es salva l'amor: amb pensaments a la deriva i un far amb hula-hop que t'encercla tot el cos; amb un poema accidentat a les corbes del mirar que es recupera a l' ala esquerra del teu pit, amb vistes a l'infinit...

© Nía Murtal

Lentament

Hi ha dies que tot va lent... i jo vaig lenta. I et penso. Penso en tu, molt a poc a poc, com si et dibuixés passejant un dit sobre la meva pell. Amb les parpelles closes, perquè conec absolutament cada mil·límetre del teu ser.... I voldria tenir la certesa que demà et podré tornar a dibuixar quan avui t'hagi esborrat, i també demà passat. I els dies que vindran després de demà passat. Perquè després de dibuixar-te obriré els ulls, lentament, i no hi haurà lloc per l'espai entre els meus dits i la teva pell.

© Nía Murtal

Màgia

Els dies que toca analítica tenen, per mi, dos moments intensos i oposats a parts iguals: per una banda, m'emprenya (perdó) mooolt no poder esmorzar abans de sortir de casa; per l'altra, em complau, passat el tràngol, asseure'm en una taula i que em serveixin l'esmorzar, com una reinona!

Avui tocava. Després de totes les peripècies per deixar els nens a lloc, arribar puntual a cal metge i que m'hagin burxat les venes, mentre el meu estómac no parava de queixar-se i la meva boca intentava mantenir el somriure, he anat directament a un local que sempre he tingut molta estima, però que fa anys que no el gaudeixo per motius logístics. La Pilar, cambrera inombustible i de somriure etern, m' ha fet una abraçada d'aquelles de quedar-s'hi a viure... M'he adonat com l'havia enyorat tots aquests anys!

M' ha servit un cacaolat i un croisant i ha tornat a posar-se darrera el taulell per atendre els clients.

La meva taula era la del final del local i jo estava asseguda de cara a la porta. Quan em disposava a cruspir-me una de les banyetes del meu preuat i merescut esmorzar, ha entrat un senyor que es dirigia a la taula que era just al meu davant, on esmorzaven dos homes més. S'atura en mig del passadís, se'm queda mirant, em senyala amb el dit i diu: "Tu ets, ets... ets tu!!"

I sí. Era jo!! I ell era en Jordi, músic, seguidor dels meus poemes, que afirma que mai havia llegit poesia fins que va topar amb les meves... Que bonic, oi?
Ens hem "desvirtualitzat" per punyetera casualitat... I agraeixo infinitament a la vida que em sorprengui amb aquests cops de màgia!!!


Efervescència

L' efervescència
són uns llavis pintats de vermell,
un pessigolleig sobre el llenç
al contacte amb el teu pinzell

L'efervescència
són desitjos compactats
que espeteguen

en la humitat.

© Nía Murtal

Bassals

A cada salt
s' hi reflectien les ales
sobre el bassal que la inundava.

© Nía Murtal

Estació

Hi ha estacions
amb vies intravenoses
per on circula l'amor

©Nía Murtal
 

Erupció

Erupciono de pensar
que la distància entre nosaltres
seran les pells emocionades...

©Nía Murtal