Màgia

Els dies que toca analítica tenen, per mi, dos moments intensos i oposats a parts iguals: per una banda, m'emprenya (perdó) mooolt no poder esmorzar abans de sortir de casa; per l'altra, em complau, passat el tràngol, asseure'm en una taula i que em serveixin l'esmorzar, com una reinona!

Avui tocava. Després de totes les peripècies per deixar els nens a lloc, arribar puntual a cal metge i que m'hagin burxat les venes, mentre el meu estómac no parava de queixar-se i la meva boca intentava mantenir el somriure, he anat directament a un local que sempre he tingut molta estima, però que fa anys que no el gaudeixo per motius logístics. La Pilar, cambrera inombustible i de somriure etern, m' ha fet una abraçada d'aquelles de quedar-s'hi a viure... M'he adonat com l'havia enyorat tots aquests anys!

M' ha servit un cacaolat i un croisant i ha tornat a posar-se darrera el taulell per atendre els clients.

La meva taula era la del final del local i jo estava asseguda de cara a la porta. Quan em disposava a cruspir-me una de les banyetes del meu preuat i merescut esmorzar, ha entrat un senyor que es dirigia a la taula que era just al meu davant, on esmorzaven dos homes més. S'atura en mig del passadís, se'm queda mirant, em senyala amb el dit i diu: "Tu ets, ets... ets tu!!"

I sí. Era jo!! I ell era en Jordi, músic, seguidor dels meus poemes, que afirma que mai havia llegit poesia fins que va topar amb les meves... Que bonic, oi?
Ens hem "desvirtualitzat" per punyetera casualitat... I agraeixo infinitament a la vida que em sorprengui amb aquests cops de màgia!!!