Em desperto
amb sobrecàrrega de boira als ulls
i els records condensats sota la pell freda,
per l'absència.
L'abrigo en va.
La humitat ha xopat el matalàs. S'ha fet gran i em sobra llit per tant delir.
I em falta el pit obert on veure el cel
despullant la primavera de capes d'incertesa.
I poder obrir els ulls...
Més enllà d'on diuen els poetes que no moren les roselles:
Al fons de tu.
On hi neix la llum...
© Nía Murtal
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada