Fragments de vida

Pensava que mai em tornaria a sentir així, com quan acabes de donar a llum, amb un plor emocionat que no el pots controlar. Unes llàgrimes dolces, sense dolor, sense pors, plenes de pau i d'amor.

Dones a llum, i et toques la panxa que moments abans et feia nosa i ara, la trobes a faltar.... Sí. Sembla mentida però arribes a enyorar el batec a les entranyes, el peuet que et fa la guitza o el sanglot que et fa somriure. La panxa, allò tan immens que no et deixa veure els peus, però tan teva -tan nostra-. Els manyacs constants de les teves pròpies mans ara la busquen en el buit, tan adolorit que fins i tot et sembla trist. En canvi, tens un món entre els teus braços, una vida sortida de dins que s'aferra fort al pit. I plores... plores de pura joia. La panxa buida i la vida plena. Plena per sempre. Plena i eterna...

Vas buidar-me, ja fa massa, i el meu dins seguia enyorant-te. Vas buidar-me, també massa, i el meu res seguia acaronant-te, sense cap altra plenitud que l'esperança de que rebessis un petit gest, una espurna d'alè que t'ajudés quan jo no podia fer res més.
Però de sobte, et sents feliç... i plores emocionada, envaïda de pau per la teva pau.

Saps? No et tindré entre els meus braços -poques coses vaig desitjar més que això- però sé que tot el què he passat m'ha fet millor persona -segurament, a tu també- i sé del cert que allà on siguis un trosset de mi serà amb tu. Com tu saps que del meu buit va néixer un amor infinit. Un buit ple de gratitud, que mai deixarà d'enyorar-te... ni d'estimar-te.

I un dia com avui ens abracem, donant-nos les gràcies, mirant-nos els ulls... i brindant per lo viscut. No és això com donar a llum ?

© Nía Murtal
Work in progress...
Aquest fragment pertany a una novela que ha estat somorta en la foscor durant massa temps i que ara té moltes ganes de sentir la llum sobre els seus fulls.