divendres, 30 d’agost de 2013

Lo sé...

Sé cuando a tu mente le invade un sólo pensamiento mío... tu maldita costumbre de pararme el corazón en mitad de la noche... su maldito deseo de dormirse en tus brazos para volver a latir...

Quan arribi

Et somriuré... quan arribi
amb aquell somriure que només apareix quan et veu a tu...

Em miraràs... quan arribi
amb aquella llum tan màgica que només els teus ulls em poden donar...

Em donaràs aire... quan arribi
l'alè que sempre tens guardat per mi quan m'estic ofegant...

Et respiraré... quan arribi
tancaré els ulls, m'ompliré de tu... et guardaré en el meu pit...

M'obriràs l'ànima... quan arribi
...i sabràs que no he tornat.
No he tornat... perquè sempre he estat amb tu...


http://www.youtube.com/watch?v=VE8_KbC9qfs&feature=email 

Nada más...

De mañanas claras y de albas tempranas
De carícias de estrellas y de lunas completas
De cenas con velas, de deseos en copas... de brindis de dos con cristales de amor
De ojos sinceros que recitan secretos
De besar diferente... de pieles que no mienten
De abrazos cálidos con párpados bajos..
De vida sentida y del placer de vivirla
De ser diferente... de no ser corriente
De ver otras notas y de palabras que tocan
De creer en poemas que cambian planetas
De ver los segundos que paran el mundo...
Nada más.
El resto sobra.
Con respirar... se conforma...


http://www.youtube.com/watch?v=LYfcWm9fCpc&sns=fb 

Tinc temps...

Tinc temps
no tinc pressa
puc esperar... amb impaciència
Les coses bones, millor lentes
i assaborir-les... amb tendresa

A poc a poc
que jo... tinc temps
d'acaronar els pensaments...
Millor suaument
un a un... lentament
que degotin els sentiments...

Les ganes cremen
i la flama... no espera
el desig corre per atrapar
allò que vol devorar...

Però jo... tinc temps
i el foc... molt lent..
L'escalfor justa pels petons
i que recorrin tot el cos...
Per les brases que es mantenen
no hi ha temperatures fredes...

Tinc temps
no tinc pressa
puc esperar... amb impaciència
Relaxar la bravura
d'estimar sense mesura...
Tranquil.lament... relaxada
amb anhels de matinada...

Però tinc temps...
fins demà
o tres dies més enllà...
De fet, tinc tota la vida
per fer-te un vestit a mida
amb la passió del meu cos
cosit amb l'amor del cor
i amb petons... de poc a poc...

No tinc pressa...
Tinc temps.
Tinc tot el temps del món
per estimar-te... a poc a poc...

Dubtes...

En la penombra dels dubtes
i el ressò de les preguntes
Entre la decisió irracional
i la lògica aplastant...

Així, com un ocell
que les ales han lligat
incapaç de deslliurar-se,
d'anidar entre sentiments
de volar... lliurement...

Un monstre que tapa el sol
quan tan sols és una ombra
d'una mà que se t'acosta
i que només la pau et porta...
Et paralitza tot el cos
i t'arriba a apartar dels somnis
fins que un dia... ni els recordis...

I així, estimant les pors
com un gegant protector...
ja és això el que tu vols
per no fer del dolor
la benzina pel motor...

Un ocell desorientat
que no sap cap on anar...
quan el cor està parlant
i la raó... està cridant...

punto de partida

(...) A pesar de estar rodeado de su pasión y sentirse plenamente satisfecho en aquel viaje, en ese preciso instante, sorbiendo lentamente de su copa y completamente absorto por la belleza hipnotizadora de la luna, fue consciente que aunque su regreso era inminente, hacía demasiado tiempo que su mente se había marchado para siempre... Y es que, de repente, tuvo la necesidad irrefrenable de oir su voz, de tomar su mano, de besar sus labios... se le pasó por la cabeza una bonita locura, una de aquellas locuras que sólo se le ocurren a uno cuando está tremendamente enamorado...
A pesar de estar a cientos de quilómetrosde su hogar, en ese instante fue consciente que no era aquel su lugar, que no era ese el hogar que echaba de menos...
Ese maravilloso instante fue el nuevo punto de partida...


http://www.youtube.com/watch?v=Q-T1yNZxe5g&feature=youtube_gdata_player 

Prestatges

Al prestatge dels records
vaig deixar tots els dolors,
al de les experiències
he deixat totes les penes...

Al meu cor, sense prestatges,
he desat tots els paisatges,
així no em cal escala
quan vull marxar de viatge...

Al meu cor, no hi cap la pols
que fa malbé aquells colors
quan es creen entre dos...
Allà hi són, ben guardats
i mai no destenyiran..

Al meu cor, sense racons,
tinc desat el teu amor,
i dels teus dolços petons
me n'he fet un gronxador
per quan em costa volar
amb ell poder-me impulsar...

El meu cor... no té barreres
ni està dividit en parcel.les...
Al meu cor hi ha llibertat
perquè sap com estimar

Pots entrar... o en pots sortir
fins i tot, quedar-t'hi a dins,
però no el facis patir...
I si un dia, malaltís
amb tu volés discutir
no li tiris mai del fil...
Es podria arribar a trencar
i sense voler... fer-te mal.
Ell no ho faria mai...
Ell estima i és lleal...

Al prestatge de la vida
hi tinc un cor que t'estima...

Miro el mar

Un cafè... i miro el mar
M'està donant el bon dia
i em diu com m'ha enyorat
aquesta nit tan especial...
M'ha somrigut, amb la calma
mentre el sol tot just s'alça
i la lluna està esgotada
de guarir somnis dels àngels

Un cafè... i miro el mar
Amb la calma, m'ha somrigut
quan els meus ulls parlen de tu.
Diu que tu... no ets tan lluny
que fa una estona li has donat
aquest petó que m'ha portat.
Diu que els dos... prenem cafè
Jo aquí... tu, allà
mirant junts el mateix mar...

Un cafè... i miro el mar
Una onada carregada
d'un bon dia amb abraçada
que ha vingut de l'altre extrem
tan sols amb un pensament,
d'un breu desig de la ment...

He besat el teu petó
amb uns llavis de dolçor
i els ulls en l'horitzó...
Acaronant aquesta onada
que pausada... ve a portar-te
el meu bon dia i un petó
de tots els dies...
del meu cor...


Diuen...

Diuen que no hi ha terres que en trepitjar-les
acullen les teves passes...
Diuen que és perillós anar a segons quins llocs
que no hi ha sabors que quan els tastes
no s'assemblen a cap altre...
També diuen que hi ha colors
que no hi són en tot el món
i que no hi ha mirades que en tocar-les
et duen a somnis de fades...
I em diuen que no hi ha ulls que quan t'abracen
tenen més llum que qualsevol astre
i que no hi ha llunes que en besar-les
et posen ales a les espatlles...

Que sabran ells de miracles...??

Aquí em tens...
ben enganxada
a aquesta terra que m'abraça
besant la lluna cada nit
que en mirar-la ve al meu llit...
Aquí em tens, il.luminada
per la llum d'aquesta mirada
que m'omple de colors el cor
amb el sabor dels teus petons....

I aquí em tens, com un àngel
ballant amb tots els astres
amb un somriure que és etern
atrapada per la corrent
que m'eriça el pensament
en sentir milers d.estels
acaronant la meva pell...

Apartada de tot el món
acompanyada del teu cor...
Aquí em tens... com una fada
lliscant per les teves aigües...

Què sabran de realitats si no en saben de somiar?

Aquí em tens... ben desperta
abraçada a la teva esquena
aquí on la lluna sempre és plena
i on el sol... sempre m'espera...

a vegades

A vegades no sé escriure... de repent em quedo sense paraules. Com si un lladre me les hagués robat totes de dins l'ànima i se les hagués endut molt lluny de mi...
A vegades, només puc tancar els ulls... i confiar en què estan ben custodiades dins el teu cor... 


http://www.youtube.com/watch?v=EYh3sbArLOg&feature=youtube_gdata_player 

No pedí nada

No pedí nada
aquella tarde nublada...
Ni siquiera ver el sol
ni escuchar a la razón...

No pedí nada
y recibí todo...

Tuve estrellas en mi cama
y por la luna fui arropada,

acurrucaron mis sueños
con los ojos bien abiertos,
construyeron realidades
con cimientos de verdades....
Dedos que besaron mi alma,
almas que acariciaron mis besos...

Ni pedí nada...
Ni siquiera en las oscuras mañanas
con la almohada empapada
de derramar tantas lágrimas...

No pedí nada...
Y recibí la calma...
El cobijo de unos brazos
las sedas de los abrazos,
eternas noches sin reloj
al tic-tac de un corazón
que latía para dos....

Y así fue como recibí
aquel regalo... Sin pedir...
Los regalos, no se piden
ni las carícias se suplican,
ni el amor, si es de verdad,
entiende de caducidad...

Y ahora pido.
Pido mucho...
Quizás pida demasiado.
Pero el cuerpo está cansado
de superar tantos peldaños
de escaleras con engaños...

Y ahora pido...
Y pido más.
Ahora pido toda la paz
de amar siempre en libertad...

Y ahora pido...
Ahora pido no olvidar
lo que es saber amar...

diumenge, 18 d’agost de 2013

Sentiments

Si obrim l'aixeta de l'aigua d'una mànega i n'obstruïm la sortida, podrem notar com es va passant l'aigua per dins fins estar del tot plena... no veurem el líquid, però no vol dir que desaparegui... està allà, dins el tub, i s'acumula... cada vegada n'hi ha més, encara que exteriorment no la veiem. De moment... perquè en qualsevol instant la mànega petarà, deixant anar tota l'aigua que hi ha dins... com si fos un heiser que no es pot aturar...

El mateix passa amb els sentiments...
S'han d'exterioritzar, deixar-los anar... Si els guardem a dins, es van acumulant... si els escanyem, si els amaguem... no desapareixen ni s'evaporen dins nostre, ens acaben ofegant i sovint surten d'una forma incorrecta i a destemps...

N'hi ha que ens ericen la pell... d'altres, ens transpiren pels ulls, o ens pinten un somriure... tan és com s'expressin i es manifestin. El que cal és que ens atrevim a sentir-los, a deixar-los dir... a escoltar-los, i sobretot, a conèixer'ls profundament per saber interpretar-los com cal...

I no sé per què he escrit aquesta parrafada... segurament he sentit que ho havia de fer... mentre una pila sentiments concentrats en una sola gota, em lliscaven per la galta... i les carícies del pètal d'una rosa els recollia...

Breu

El "per sempre" i el "mai més"... són un curt espai de temps...

Llum de setembre

Llum de setembre en el cel...
en aquest matí diferent...

Sol de tardor... a ple agost
i l'enyor dins el meu cor...
La fredor al meu cos
d'un despertar encisador...

Es la calor que vol marxar
i amb ella... et vol portar?


Les passes sobre l'asfalt
els peus em miren estranyats...
on són les fulles seques
que omplen de catifes els terres?

I m'abraço a la frescor,
i estimo tots els colors
dels dies tan especials
quan la rutina ha tornat...

Però avui és tot estrany...
ni la rutina ha tornat
ni les vacances acabat...
Avui trobo a faltar
aquells dies on el sol
era dins el meu cor...

Llum de setembre
a destemps...
i tot sembla diferent...

Cel de setembre
i dorm el món
amb ressaca de calor...

Llum de setembre
quan no toca...
un glop d'aire dins la boca
i aquell regust a la mirada
d'aquella imatge mancada
quan l'estiu... s'ha acabat...
i amb ell... tu has marxat...

I es que trobo a faltar
el record d'aquest marxar...
el bon viatge
i el petó...
el fins aviat
i el cuida't molt...
o el fins demà, amor
fins la sortida del sol...

Llum de setembre...
la percebs...??
Potser els meus ulls
miren diferent...

Cuando late el corazón

Cuando late el corazón
ensordece la razón...

Los suspiros se aceleran
y la cabeza se vuelve ciega...
la respiración se entrecorta
la mirada... se ahoga
inundada de emoción
cuando late el corazón...

Cuando late... así de fuerte
a todo el ser remueve...
agita los adentros
y afloran los sentimientos...

Cuando late, y late fuerte
bombea extra... y resuena
la música descubierta
mostrando su pureza...

Sentimientos agitados
en un pecho asombrado
al sentirse desbocado

Cuando el corazón... se ha iluminado
y el pensamiento apagado...
es que a tí... te has encontrado...

Cuando ensordece la razón... se escucha el corazón

Breu

S'hora baixa
esperant la màgia...
Pluja d'estels
desitjos i anhels...
Tu i jo...
i el nostre cel...

Distància

Si t'apropes... m'ofego
si em toques... sospiro...

Em salves... i em manca l'aire
si hi ets.... o en la distància
si et miro... o et somio

Respiro... i t'estimo
T'estimo... quan respiro...
en silenci...
i quan crido...
 http://www.youtube.com/watch?v=ROqTa1mn_qc&feature=share

Perill...

Serà que estimem el perill
que sempre hi som allà
on no hi ha seguretat...
nedant entre taurons
o envoltats d'afamats lleons...

I el perill no es fa petit
ni amb mil dies entre mig...
res aparta del desig
de tenir-nos entre els dits


Ni els mil dies de distància
poden fer minvar les ànsies
ni volen calmar les aigües
que en mullar-nos... tornem braves

En el perill... ens fonem
en un simple pensament...
I les ànimes volen flames
per saltar a trobar el risc
quan lliures... s'han unit

A vegades, tenen ales...
i entregades amb desfici
es lliuren al precipici.
Volen caure...
riu avall
pel saltant...
perdre's per l'excés
arrossegades per la corrent
del desig irrefrenable
de fondre's entre les aigües
i amb elles
lliscar salvatges...

L'emoció del perill
quan els anhels s'han desvestit
i defalleixen els sentits...

Todavía

Todavía vibro con un abrazo y puedo temblar de emoción...
Todavía sé reír a carcajadas... o llorar desconsolada
Todavía sienten mis manos y las carícias me estremecen...
Todavía me duelen las injusticias y sufro con el dolor...
Todavía a
manece cada mañana y lucho por un día mejor...
Todavía sueño, hablo con la luna.. y con mi corazón...
Todavía confío en el verdadero amor ... y en entregarlo sin temor...

Todavía...
todavía creo en ti...

Breu

Entre tu i jo hi ha una lletra
que a vegades... costa treure.
Entre tu i jo... hi ha una i
que li agrada estar-se al mig...

Al alba...

Vestida de calma la furia
y de pureza la lujúria.
Arena sobre los sueños...
que no respiren despiertos.
Palabras que tienen alas...
y que vuelan... asustadas.
Sonrisas para la cámara,
y lágrimas en la almohada...

Tras el orden

el caos...
Bajo la manta
se queda el alma...

Por la ventana asoma el alba
y es la mente quien se levanta...
La sigue el cuerpo entumecido
tras un combate enloquecido.
Camina... siempre elegante
triunfante y desafiante...

En la cama... sólo el hueco
dónde esconder lo más auténtico
a resguardo de lo ajeno...
por si el aire levanta al cuerdo
y ante el mundo es descubierto...

Vestida de calma la furia
y de pureza... la lujúria...
Que duerma el alma tranquila...
siempre hay un ángel
que vigila...
que protege tus heridas...

Breve...

Sé cuando a tu mente le invade un sólo pensamiento mío... tu maldita costumbre de pararme el corazón en mitad de la noche... su maldito deseo de dormirse en tus brazos para volver a latir...
(Breve pensamiento...)

Quan arribi...

Et somriuré... quan arribi
amb aquell somriure que només apareix quan et veu a tu...

Em miraràs... quan arribi
amb aquella llum tan màgica que només els teus ulls em poden donar...

Em donaràs aire... quan arribi
l'alè que sempre tens guardat per mi quan m'estic ofegant...

Et respiraré... quan arribi
tancaré els ulls, m'ompliré de tu... et guardaré en el meu pit...

M'obriràs l'ànima... quan arribi
...i sabràs que no he tornat.
No he tornat... perquè sempre he estat amb tu...
 

El cartero

¿Qué se ha hecho del cartero
cargado de bellos sueños...?
¿Dónde está ahora el papel
con las letras del ayer...?
Dónde se fue el sobre cargado
de ilusiones... o desengaños
de esperanzas... o fracasos
lacrado con un te amo
con un beso...
o el perfume de las manos...?

Aquella carta de carícias
con sentimientos escrita,
aquel deseo impregnado
con la tinta de unos labios,
de delicada pasión
y el sentir... de corazón...

La lágrima sobre el papel
con la huella del querer,
la sonrisa dibujada
el te amo de carmín
de terciopelo carmesí...

El poema... o el verso
o el detalle más extenso,
la foto del verano
por si te habías olvidado...
el simple te echo de menos
o el tengo ganas de verte...
el mi amor, ya queda menos
para que volvamos a querernos...

Las carreras al buzón
y alguna decepción
si no llegaban notícias
si no venían las carícias...
El quizá mañana vendrá
o el tal vez... no llegará...
La paciencia
la espera...
Las ganas de contar
tantos días sin hablar...

El aroma a cuartilla
que guardaba toda una vida
el baúl de tres llaves
con secretos de amantes...
El sello de colección
para el amigo de corazón...

¿Qué se ha hecho del cartero
que repartía dulces besos
de lejanos universos...?
¿Dónde está el mensajero
de romances pasajeros
o de amores verdaderos...?

dijous, 8 d’agost de 2013

Te grabé

Te grabé...
te grabé aquella tarde
con la tinta imborrable
de la pasión de mi sangre

Te grabé... para siempre
con la hoja del sable
que empuñabas... insaciable
defendiendo lo insoñable...

Tatuaste en mi alma
las carícias más livianas
con delicadas agujas
tan sutiles... como plumas...

Ingerto en mi piel
desde el pie... hasta la sien
revistiendo todo el cuerpo
con la tela sobrante
de un amor... galante

Y grabé...
grabé tu sonrisa
en mis ojos de niña...
tus mordiscos de vida,
tus arañazos de ira
que me volvieron felina...

Me convertiste en ese gato
acurrucado en tu regazo
en alivio de tus manos...

Y tendré siete vidas...
y seguirás en mis días...
así estás grabado...
desde el cabo... hasta el rabo...

Me hiciste desvanecer
con tus manos en mi piel...
y también eso grabé
y lo volvería a hacer
sin miedo a perecer...
porque hasta el descenso grabé
aprendiendo a caer de pie
dejando el poso de mis huellas
que como yo... son pequeñas...
sobre la arena del desierto
que un día... traidas del recuerdo
esparciste por mi cuerpo
escribiendo tus momentos...

Hasta la cortina de humo
con cenizas de tu mundo
viajaron a mi lecho
de tu mano... hasta mi pecho...
Aunque eso... no lo grabé
ya lo hiciste tu por mi
para traérmelo hasta aquí
envuelto en papel carmesí ...

Imposible de borrar...
no me acuerdo de olvidar
tu ilusión en mi soñar
que tantos días yo grabé
con el objetivo del querer...

Imposible disimular
la marca de mi pecho
de un nombre grabado al fuego
de tu hierro hecho ardor
que la anestesia del amor
durmió todo el dolor...

Podría tirar el recuerdo
al fondo de este mar,
pero allí no existen almas
que me ayuden a separar
y me enseñen a reciclar...
a hacer de lo malo algo bueno
y lo bueno... mejorar

Allí no estan esas almas...
y las carícias... se ahogarían
y los besos... morirían...
y yo quiero hasta lo malo
que con amor... he grabado...
Es que hay veces que el dolor
trae sonrisas de color...
y otras que la alergía
duele... con avarícia...

Me olvidé de borrar...
no me acuerdo de olvidar...

 

Ha pasado un ángel

"Estaba justo aquí..." -dijo con gesto de desconcierto, llevándose las manos a su pecho, mostrándole el hueco que atravesaba su cuerpo- Es que así se sentía de vacía, sin encontrar su corazón... perdido por algún rincón... Latía, fuera de ella, como quien escucha el tic-tac de un reloj poniendo ritmo alrededor...

El la miró... y sonrió. En lugar de ponerse a buscar, encajó las palmas de sus manos, atrapando todo el dolor en el centro de su amor... Lo acercó hasta aquel hueco y observó, que sin esfuerzo, esas palmas encajadas eran horma en esa forma, de aquello que ella perdió o quizás... olvidó en algún cajón...

Y sin apenas rozarla, con el simple susurrar de la piel y la carícia de su voz... la transparencia, se opacó... y se fue volviendo translúcida hasta convertirse en una luz incandescente que llenó todo su interior... y en la noche, salió el sol...

El tic-tac en su interior, volvió a latir con pasión... su corazón... encontró.
Ella se sonrojó, entre sorpresa y admiración...
El... le sonrió... se encogió de hombros, y se marchó... (...)

Així... com ets...

M.agrades així... com ets. T.accepto... com ets, no vull canviar-te. M.encanta que puguis créixer... que siguis millor cada dia, que agafis els teus somnis i no els deixis anar... vull veure.t brillar... estaré amb tu, al teu costat, en tot moment...
Et respecto. Confio en tu... confia en mi.
T.admiro... per ser com ets... per ser la gran persona que ets...
Puc no conèixer el teu passat, els teus secrets, els teus errors... però no et jutjaria mai. Sé que tu tampoc ho faries amb mi...
No sé rendir-me davant les adversitats, prefereixo lluitar pel que val la pena...
No et necessito per viure... sé que tu tampoc em necessites... però fas que la meva vida sigui millor amb tu...
Hi sóc... hi seré... sempre. Tant si estem junts... com si hi ha una distància insalvable entre nosaltres.
Hi sóc... hi seré... per tu, sempre!
Potser un dia arribi tard... potser no em veuràs... o no em voldràs veure... però hi seré. I si em necessites... no ho dubtis... arribaré... sempre!

Caminant...

No puc dir-te quin és el correcte, ningú sabria quin d'ells és el que et farà més feliç... No ens ha d'espantar un camí perquè és ple d'entrebancs. No hauríem de triar-lo per la seva bellesa i accessibilitat... 
Sovint, per escollir un camí planer, perdem l'oportunitat d'entrebancar-nos constantment amb les pedres de la felicitat...


Tindré temps per tot..?

Tindré temps per tot...?

Obrint els ulls a l'albada
quan encara és matinada
la teva pell encara dorm
entre escalfor i tremolor...

Tindré temps per tot...?
Per si de cas... comencem
pel principi, com tothom
o com jo... al revés del món..??

Entre una dutxa i un cafè
i tornar a sortir corrents
millor fer-ho poc a poquet
esmorzant-nos... tranquil.lament...

Començare pel canell
allà on el tempo el marca el cor
entre els ossos i la pell...
la meva boca... serà el pols
el faré accelerar... i aturar...
aconseguiré el món parar...

Tindrem temps per tot...?
Si de cas... comencem...
abans que es faci fosc
tenim temps... per fer-ho tot...

Un bon dia... qualsevol...

Quan et miro

Ni la platja de sorra blanca
ni les seves aigües clares...
Ni les llunes eclipsades
ni els estels sobre nosaltres...

Es la teva mirada
on són les millors imatges,
és tot el que hi ha
el l'aigua del teu mar...
És tot allò que hi ha
dins el teu oceà...

És quan els teus ulls miro
que amb tu... jo camino...
 http://www.youtube.com/watch?v=8wxOVn99FTE&feature=share

Un trosset de xocolata

No cal tenir gana
per un trosset de xocolata...

Hi ha plaers sense data
i delícies inesperades,
hi ha regals pel paladar
i d'altres... per degustar...

Hi ha obsequis i ocasions
i dies... que hi son tots dos
Hi ha moments que són plaents
i barreges sorprenents...

Hi ha nits... per compartir
on les delícies són carícies,
on el dolç en el cos
es cosa de tots dos...

No cal tenir gana
per un trosset de xocolata...

Hi ha sabors amb perdició
i textures amb mixtures
que de dues... en fan una
ideal per degustar
començar-les a tastar
i no deixar-ne ni un detall...

Hi ha regals de dolçor
assaborits per tot el cos...
Hi ha bombons... que són petons
i petons... que són bombons...
i hi ha nits... que hi són tots dos
en perfecta combinació...

Somnis beguts...

Em vaig beure tots els somnis
dins aquell cafè bullent...
Ignorava que cremava
de la boca al pensament...

Em vaig beure tots els somnis
empassats amb el cafè...
sense temps d'assaborir-los
dissolts entre plaers...

Em vaig beure tots els somnis
d'un sol glop
d'un sol cop...
amb desfici
amb deliri...
fins deixar la tassa buida
fins deixar-me omplir del viure
de la seva cafeïna...

Em vaig empatxar d'un xarrup...
Indigestar d'uns anhels
de volàtils pensaments,
del gust més eteri,
de l'aroma evaporadís
d'un il.lusori paradís...
del reflex dins una tassa
mentre un cafè bullent m'empassava....

Em vaig beure tants somnis
que de tan plena... vaig morir...

La mort em va despertar
i del malson... alliberar
Va preparar-me el seu antídot
per salvar-me d'aquell foc
que em cremava tot el cos...

Va fer-me el seu cafè
doble càrrega... desig serè...
per degustar-lo... lentament
i el defallir fos de plaer...

I amb la gola ja buida
gota a gota
tornar a omplir-la...
I amb el son ara lliure
gota a gota
tornar a riure....

Amb les cremades guarides
gota a gota
tornar a viure...

Quizá...

Quizá me quedé en tu retina, y no sé si es noche o es día... ahora son tus párpados, los ritmos de mis horarios. Si se caen, anochece... si los abres, el sol sale...

Quizá me quedé en tu retina, y no es la lluvia quien me moja... quizá sea agua salada, que por tus ojos resbala...

Quizá sigo en tu retina... tras tu mirada perdida...

Mensaje...

Si vieras la botella
que he lanzado al mar
no te apresures en alcanzarla
que mensaje... no hallarás...

Lleva todo lo innecesario
que en mi... se había quedado,
todo aquel papel mojado
que pesaba demasiado...

Si encuentras la botella
que acabo de lanzar
no tomes nada de ella
que te podría dañar...

Y si la intriga te inquieta
y decides ir a por ella...
si hoy pudieras mirar
lo que ayer no pudiste escuchar,
no sufras... que no hay dolor
ni malícia ni rencor...

Tan solo toma de ella
el amor que me sobró...
puedes beber un poco
y rellenar tu corazón...

Después... vuélvela a tapar
y de nuevo... lánzala al mar...

Lo que a mí no me sirvió...
lo que tanto me pesó
ya no te servirá...
no lo quieras recuperar...

Y que se encargue la marea
de abandonarla en la arena
de quien la deba encontrar...

Si encuentras mi botella
sorbe lo bueno de ella...

Paz

Es tu gesto, es tu mirada... es cuerpo y tu risa... En cada sentimiento, en cada pensamiento... el equilibrio de dentro transpirando por tu pecho. Es la paz que va contigo y que llevas a cualquier sitio... Son tus manos, es tu pelo... es tu abrazo y su silencio...
Es la paz que llevas dentro la que calma los adentros.... los más ocultos miedos... 

Joc d'atzar

Jo no en sé de jocs d'atzar
tant m'és perdre... com guanyar...
No sé què em portarà la ruleta
ni què amaguen les seves caselles...

Apostaria pels somriures
i per les nostres ganes de viure...
Apostaria... i triomfaria
quan el premi... fos el riure.

Mites...

Ara ets a les meves mans
en un curt espai de temps
que en la història... resta etern...

Ets el mar... entre els meus dits
fugitiu i escapadís...
I t'abraço, ara que et tinc
entrellaçats... quan ens tenim...

Passatger d'aquesta pell
que ara és faula perdurable,
ara escates tinc per cames
ara tu... ets qui m'atrapes...

El meu dolç... la teva sal
condiments de temps llunyans
de dos éssers mitificats...

Amarats pel moviment,
acompassats per la tonada,
La música en les onades
de la meva arpa... enfonsada...

Abraçats... per un instant
com efímers enamorats...
La passió de dos amants
que en el passat... es van trobar...

Jo la Nimfa... tu Neptú...
dos que un dia es van amar
dins la profunditat del mar
fent les aigües... inmortals...

Retalla'm...

Retalla'm el què em sobra...
aquell trosset de memòria
malmesa per la fredor,
mancada d'aquell sol...

Veus aquest trosset de cor?
Aquest racó... que està fosc?
per falta d'aigua, s'ha assecat...
Retalla-me'l...
que creixarà
quan tu l'hagis sanejat...

Retalla'm aquelles paraules
que a les orelles
van aturar-se...
Retalla-les...
que vull sentir
el què el silenci em vol dir...

Retalla'm
d'aquell instant...
on el batec se'm va aturar
Retalla'm...
que per inèrcia
es tornarà a engegar...

Retalla'm...
ja creixaré
un cop passat l'hivern.