dijous, 18 de febrer del 2016

Dia de tu

Fa dia de bufanda, guants
i algun floc.
Fa dia de vine...

Fes-li d'abric al meu cor

© Nía Murtal

dimecres, 17 de febrer del 2016

Gust o ganes?

Ja no em moro més de ganes.
Ara trio el morir de gust

amb petits tastets de tu...

© Nía Murtal

dimarts, 16 de febrer del 2016

Apodyopsis


Apodyopsis: (s.)acte de desvestir mentalment una persona.

I quan ets tu la persona
la ment desapareix

i sóc jo qui et desvesteix

© Nía Murtal
 

dilluns, 15 de febrer del 2016

Diuen que neva

-Escriuen poesia els àngels?
-Sí... ells bateguen les ales i fan volar mots blancs.

Però alguns et diran que ha nevat...

©Nía Murtal

dissabte, 13 de febrer del 2016

Fred amb ganes

- Saps, amor ?? Diuen que vindrà el fred amb ganes.
- I què sabrà el fred de les ganes...
Si és estació sense tren ni andana
i no t'espera

Per abraçar-te...

© Nía Murtal

divendres, 12 de febrer del 2016

Alta costura

Hi ha braços que ens fan a mida
i petons en exclusiva
L'alta costura del sentir
on el de menys

és el vestit

© Nía Murtal

dimecres, 10 de febrer del 2016

Segons es miri

Que totes les hores tenen un punt de decència o d'indecència, segons es miri...
I nosaltres les travessem sense mirar

Ens atropella l'estimar

© Nía Murtal

dimarts, 9 de febrer del 2016

Trencaclosques

Potser tots som com un trencaclosques per resoldre. Un trencaclosques en 3D...
Uns no acaben mai d'encaixar totes les peces, per mandra de saber qui són o per por a descobrir-se. D'altres es cansen massa aviat i s'abandonen al fons d'un calaix.
 
N'hi ha, però, d'agosarats: insisteixen nit i dia fins que es veuen complerts. Llavors es miren des de fora i, tot i no ser perfectes, s'accepten tal com són. I s'estimen... 
 
També n'hi ha de destralers: No els agraden les construccions, viuen enfadats amb el món i intenten destruir el què tu has trigat anys en construir. I, malgrat no ho aconsegueixen, et fan perdre alguna peça. O la malmeten... I potser ni te n'adones. No en aquell moment... Fins que un trenclaclosques del costat, complert i agosarat, et mira. I no només et mira, sinó que et veu. I remena per la caixa, et posa cap per avall i et sacseja de dalt a baix. El trencaclosques trontolla. Trontolles. Però tu, no et desmorones... Perquè només et posa a lloc una peça desencaixada, malmesa o esquerdada... T'adreça.

Potser així em vas veure tu... Potser així vaig (vas) acabar de construir-me, sense saber que tenia una peça fora de lloc.
 
I potser, tot això és com un joc on, per començar, primer ens hem de completar. I tu ets l'altre jugador, on no existeixen perdedors...

Comencem.

© Nía Murtal
del recull inèdit "Converses amb tu"

diumenge, 7 de febrer del 2016

Plors del cel

- I què seria un cel sense plors...??
- Seria com un cor que batega per inèrcia i no coneix l'emoció del vertígen al galop

© Nía Murtal

dissabte, 6 de febrer del 2016

Carnaval

Que no sea excusa el carnaval para vestirnos
Que en este circo ya no hay pallasos
y hasta el león se ha vuelto gato
Que la gente se desviste la fachada
enladrillan su interior
y dicen que construyen amor
Que yo no me quiero vestir...
El antifaz me viene grande
me cubre el alma, las canas
y las entrañas
y a mí tu mirada me gusta
cuando me ve desnuda
y no se asusta
Y aunque para hacernos el amor
no siempre la ropa estorba
ahora
me da pereza ser otra.


Ahora....
que por fin ando sin ropas
y el carnaval nos pilla en cueros

Que no haya excusas ni peros
Ni disfracemos


Un te quiero...

© Nía Murtal

Emmudeixo

Puc parlar de moltes coses...
Però emmudeixo

Si tu em toques

© Nía Murtal

divendres, 5 de febrer del 2016

De dubtes i certeses

-Tens dubtes en algun moment?
-Com vols que tingui dubtes, si ets la resposta a totes les preguntes...

© Nía Murtal

dijous, 4 de febrer del 2016

Juguem

Jugàvem...
Jugàvem a imaginar on anava
cada avió que s'enlairava
I ens tornàvem passatgers
amb un rum inconcret
sense saber on aterrar
ni si era maig o nadal
Jugàvem...
I sempre, sempre
guanyàvem

Ara, -que ja hem perdut
uns quants vols-
hem reprès aquell joc
Juguem...
La imaginació ens enlaira
Som passatgers
i som l'avió
que aterra perdent el nord
i s'estavella contra el cos

Juguem...
I sempre, sempre

guanyem
 

 
© Nía Murtal

L'oracle

Avui diu l'oracle
que fa temps de nosaltres...

© Nía Murtal

Esperança

De tant en tant
aturo el temps
Deixo el cos estès a l'albada
sobre les passes mal comptades
que em conduïren a la calma
I et trobo allà...
Beneïnt les ombres del ahir

Conquerint el sol d'aquest matí

De tant en tant
passa que el món ens veu estimar
I s'atura
I canta...
A la bellesa

I a l'esperança...

© Nía Murtal

Dia de la marmota

Avui és el dia de la marmota. Diuen que cada 2 de febrer la marmota surt del seu cau i si veu la seva ombra en un dia assolellat, es torna a amagar perquè això vol dir que encara queden sis setmanes d'hivern...

Jo sóc una mica marmota, i també vaig sortir un 2 de febrer per saber si havia acabat l'hivern. Feia un dia esplèndid i vaig veure la meva ombra... 

Mai més vaig tornar a entrar. Perquè, saps?

A mi m'agrada tremolar dins el cau del teu mirar...

© Nía Murtal

Agenda'm

Li he dit a l'agenda que buscava un espai per veure't,
i tots els dies s'han fet diumenge...

© Nía Murtal

Sense queixes

Tots canviem de plans alguna vegada, i donem la culpa a la truita que se'ns gira sense traça quan ens regalima la incertesa i no hi ha paper prou absorbent que ens xucli el desconcert...
 
Tots girem cua alguna vegada. Ens espanta el precipici que no hi és, per por a que aparegui després... Reculem. Perquè ens fa mal el genoll, el cap o el plor que ressona insistent del còlic mental que apareix quan es fa tard, que sempre excusa al lactant i creus que a tu et servirà...
 
A tots se'ns ha quedat pel camí l'impuls d'adolescent -això diem-, com si perdre la cabellera volés dir que ja no existeix el vent perquè no ens voleien els cabells...
 
A tots ens confon la nit: sóc aquí, però no volia venir. El Gps desconfigurat sempre ens duu on on volem anar... I ens penedim. De tot. D'anar, de venir, de fer, de no fer, de desfer, de parar, de començar... I ens queixem. Perquè sempre és més grata la queixa que sentir la ingravidesa de tot allò que ens pesa.

I jo no vull sentir més queixes, que ja vaig sentir les meves... I em seguiré equivocant, però volaré barranc avall o rodolaré per núvols blancs. Sense queixes. No... que jo tampoc tinc una ruta marcada i improvitzo el guió al ritme que em marca el cor. I ara, el meu tempo és un adagio, en cursiva i en negreta, uns ulls tancats i un oceà, un clar de lluna i un teclat. I la set de (a)mar... que ha començat el musical, sense pressa per acabar, sense espai pel lamentar...


© Nía Murtal
 

Em vas mirar

I llavors et vaig descobrir mirant-me, potser com mai m'havien mirat abans, potser com no sabia que em podien mirar. I enlloc de desvestir-me el què feies era vestir-me amb el ball de les cortines, cobrint cada part de mi, com ho fa el pinzell d'un pintor perfilant-me cada racó. I al mateix temps, jo em descobria... Mirava els teus ulls i descobria parts de mi que encara desconeixia. Formant part del mateix element, del mateix ser, que intenta composar un cos inacabat, cercant la llum justa, la textura ideal, el color no inventat...

Et vaig descobrir mirant-me... I em vaig trobar en la teva mirada. Allà hi era jo, en cada moviment, en cada llambregada, dins un paisatge perfecte, que no es pinta, ni es crea, on no hi ha porta per entrar ni es desfullen margarides cercant un sí per l'atzar. No... l'arzar ens havia triat i les mirades li van fer cas.

La resta, va venir sol: dos no es creen, si no és amor.

© Nía Murtal