Potser tots som com un trencaclosques per resoldre. Un trencaclosques en 3D...
Uns no acaben mai d'encaixar totes les peces, per mandra de saber qui
són o per por a descobrir-se. D'altres es cansen massa aviat i
s'abandonen al fons d'un calaix.
N'hi ha, però, d'agosarats:
insisteixen nit i dia fins que es veuen complerts. Llavors es miren des
de fora i, tot i no ser perfectes, s'accepten tal com són. I s'estimen...
També n'hi ha de destralers: No els agraden les construccions, viuen
enfadats amb el món i intenten destruir el què tu has trigat anys en
construir. I, malgrat no ho aconsegueixen, et fan perdre alguna peça. O
la malmeten... I potser ni te n'adones. No en aquell moment... Fins que
un trenclaclosques del costat, complert i agosarat, et mira. I no només
et mira, sinó que et veu. I remena per la caixa, et posa cap per avall i
et sacseja de dalt a baix. El trencaclosques trontolla. Trontolles.
Però tu, no et desmorones... Perquè només et posa a lloc una peça
desencaixada, malmesa o esquerdada... T'adreça.
Potser així em vas veure tu... Potser així vaig (vas) acabar de construir-me, sense saber que tenia una peça fora de lloc.
I potser, tot això és com un joc on, per començar, primer ens hem de
completar. I tu ets l'altre jugador, on no existeixen perdedors...
Comencem.
© Nía Murtal
del recull inèdit "Converses amb tu"