dimecres, 30 de gener de 2013

Moments de màgia...



Us explico una història que potser no té res de particular, però a mi m’ha fet somriure i pensar que la màgia existeix... encara.

Al meu piset hi havia una taula que pesava tres o quatre tones (més o menys...) i vaig decidir que, quan les coses fan més nosa que servei, cal desfer-se’n. Així que ara,  ja no hi és... El fet és que, degut al pes desmesurat d’aquella cosa, i amb el pas del temps, una fusteta del terra s’havia deformat i no encaixava bé. La vaig treure i vaig anar a un fuster, veí del barri, amb la intenció que me’n fes una igual però que no estigués boteruda. El senyor fuster es va posar a riure, i em va dir que es podia arreglar (és ben bé que, quan no saps d’una cosa, tot et sembla molt més complicat del que és...).

-Li faré uns tallets verticalment per la part de baix i així tornarà a la seva forma original.

-Veus que bé!!! I quan puc passar a recollir-la?? –li vaig preguntar-

-Dóna’m l’adreça i ja vindré jo a posar-te-la.

Vaig pensar que em devia veure maldestre i que es pensava que no ho sabria fer... no era qüestió de discutir-li les meves habilitats, així que li vaig donar l’adreça i el telèfon i vaig marxar.

L’endemà em va trucar que venia a posar-me la fusteta. Quan va arribar, a més de la fusta que semblava nova, va portar dos puntals.

-Això què és?? Crec que el sostre no s’està caient encara!! –vaig dir-li, rient.- Ell també va riure...

Va enganxar la fusta amb cola i, a cada extrem, hi va col·locar un puntal, fent pressió del terra al sostre, per tal d’assegurar-se que quedaria ben fixada i que no sobresortís de la resta del parquet.

-T’ho deixo així fins demà a aquesta hora, que vindré a treure-ho. Quedarà perfecte. Ah! I vigila no t’hi donis cap cop –va dir-li somrient al Víctor...-

Aquells dos puntals no es van moure del lloc, ni el Víctor va xocar contra ells. Com a objecte decoratiu no era ideal, però tenia la seva gràcia al mig del menjador!!

L'endemà al vespre, va tornar el senyor fuster. Va treure els dos puntals i, efectivament, la fusteta estava perfectament encaixada al seu lloc d’origen... 

-Ja està!!! Veus?? Aquí  no ha passat res! –va dir-me-

-Que bé!!! Moltes gràcies!! Sembla nova!! . Què li dec??? –vaig preguntar-li- O prefereix que passi per la botiga demà a la tarda??

-No dona!!! Què vols que et cobri per això??

-Home... no ho sé!! Vostè ha fet la seva feina, no? I a més, com a clienta, estic molt satisfeta amb el resultat i amb el servei. I ha hagut de venir dues vegades, a més de fer els tallets a la fusta... Això té un preu i s’ha de pagar, no?

-Mira –va dir-me-. Sóc fuster, és la meva professió, i me l’estimo. Segur que tu l’hauries enganxat la mar de bé, però si no hagués encaixat a la perfecció, cada vegada que t’enganxessis el mitjó (mirant-me els peus perquè jo anava descalça...) te’n recordaries de mi. D’aquesta manera, no t’enganxaràs el mitjó. Potser no te’n recordaràs tant de mi, però segur que quan necessitis un fuster pensaràs en aquell que et va posar la fusteta que estava botureda... oi que si??

-Ostres... té raó!! –vaig dir-li amb un somriure- Moltes gràcies...

-De res!! Però tu saluda’m cada vegada que passis per davant de la botiga... que jo et veig moltes tardes! –va dir-li al Víctor, picant-li l’ullet-

És cert. Segurament, perquè el seu despatx dóna al carrer per on passem moltes tardes. Té una escriptori antic i una cadira preciosa... i a vegades està assegut amb un munt de papers sobre la taula. És molt possible que el soroll de les rodes del patinet del meu fill, quan passem pel seu davant, hagués destorbat més d’un cop la seva pau..., la pau que jo veia rere aquella porta de vidre... la pau que, aquell vespre, havia entrat a casa meva de la mà d'aquell fuster amb aspecte d'avi Geppetto...  per recordar-me que, si creus en la màgia, qualsevol dia en pots formar part....


dimarts, 29 de gener de 2013

Plaer

On és el plaer...??

En el despertar de la vida
cada matí al dir bon dia,
en una tassa de te
o en l'aroma del cafè.

En la carantoina d'un fill
o al conte de bona nit,
en una mà que acaricia
o en la llum d'un somriure.

Plaer...
en una dutxa freda
quan la calor et crema,
o en el focarró encès
d'una tarda d'hivern.

En la olor d'un llibre
o en les seves lletres lliures,
en la paraula que neix
quan al meu cap hi ets.

Plaer...
en la pluja d'estels
estirats sota el cel,
en una banyera plena
de pètals i bombolletes.

En el so d'un instrument
que acarona dolçament,
en la música que ens calma
quan està trista l'ànima.

Plaer
en el poder d'una olor
que ens transporta en el record,
al passeig vora el mar
agafats de la mà.

En la teva companyia
o la dolça melangia,
al petó que surt del cor
i l'abraçada de suport.

Plaer... 
 en sentir la pluja
sobre la teva pell nua,
o el gust a xocolata
que el teu petó em regala.
en tot allò que miris,
i en el que respiris...
en tot el que ets
i en el que desitgis ser...




Contenció....

Un fet reprimit,
un gest controlat
amb ganes d'explotar
i no ser censurat...

Una mà sobre la galta,
un braç a l'espatlla,
un gest d'estima,
o una subtil carícia
amagada amb injustícia...

Un mirar de reüll,
un mig somriure que bull,
una suau esgarrifança,
o una petita descàrrega
oculta en les entranyes...

Una abraçada impulsiva,
per sorpresa i abrasiva,
ben dolça, però amb força,
d'uns braços portadors
de desitjos i pensaments
i de lliures sentiments
esgarrifats sota la pell...

Una petita mossegada
o un pessic juganer,
un gest d'enrabiada
per la flama controlada
d'un foc que vol cremar
però no pot flamejar.

Un petó que vol ser
il.lusió d'adolescent,
que no vol fer-se gran
per sentir tot el poder
que transmet l'energia
del batec d'aquell cor
quan descobreix l'amor.

Un petó que vol sortir
d'uns llavis adormits,
que volen tornar a sentir
que es poden estremir...
que tornen a tenir la vida
que van  deixar algun dia
oblidada i marcida
en un lloc de la via...

Un fet reprimit,
un gest controlat
amb ganes d'explotar
i no ser censurat...






diumenge, 27 de gener de 2013

Si pogués...

Si tan sols pogués sentir
la teva veu algun dia,
si només pogués tenir
un càlid so a la oïda,
d'unes boniques paraules
com campanetes dels àngels,
sabria que sentir
és més bell que intuir...
Si tan sols pogués mirar
els teus ulls per un instant,
si només pogués copsar
la mirada diletant
d'una tendra llambregada
tan dolça com admirada,
sabria que desxifrar
és més bonic que imaginar...
Si tan sols pogués tocar
els teus llavis amb un dit,
si només pogués notar
el tacte vellutat
d'una tènue carícia
en un cos setinat,
sabria que somniar
és sentir-se acaronat
per uns dits delicats
amb ganes de descobrir
el que havien inventat....

L'amor podria ser...

L'amor podria ser
tenir algú al costat,
caminar de la mà
sense deixar-se anar,
ajudar-se a aixecar
quan les forces han fallat,
donar suficient alè
quan el cor ha sentit
que ja no pot seguir...

No pensis que és
caminar sense sentit
per camins oposats,
ni córrer en paral.lel
cap a fites diferents...

L'amor podria ser
compartir les alegries,
aplaudir quan cal
i també, eixugar el plor
si ens envaeix el dol...
encoratjar, quan fa falta
o abraçar...
fins i tot
quan no fa falta...

No pensis que és
competir per ser feliç,
ni haver de demanar
quan estàs desconsolat...

L'amor podria ser
converses de matinada,
escoltar com ningú
quan un creu que s'ha perdut,
o senzillament decidir,
acariciant les paraules,
sentir junts la nit
mentre el món ja s'ha dormit...

I parlar, no és dir
el què es diu per compromís...
ni sentir que tot ho diu
un petó de bona nit...

L'amor podria ser
bonica companyia
però no de cortesia...
és aquella que diu SI
quan preguntes: vols venir?
o que no cal demanar-ho,
perquè no hi ha més desig
que voler estar al costat
d'allò més preuat...

Si ser-hi és un esforç
i si sempre hi ha excusa,
potser és hora de saber
si el que un dia va ser amor
ara ja no ho sent el cor...

I saber-ho no és dolent,
fer-ho, és de valents...
i sigues sempre conscient
que mai perds el que no tens...
Que no és lluita, ni és guerra,
tan sols és decidir
que vols ser feliç,
que no tanquis els ulls
per por a estar perdut,
i busquis el teu lloc
allà on et digui el cor,
que tinguis la oportunitat
de tornar a començar
i tenir al teu costat
a l'amor, el de veritat...

dissabte, 26 de gener de 2013

Lluna plena

Quan el dia s'ha apagat
i la nit es fa claror
és que m'ha vingut a veure
la bonica resplendor.
L'enigmàtica lluna plena
envoltada de misteri,
coberta d'espurneig
per tal que quan la vegis
t'arribi l'encanteri.
Ben rodona,
ben complerta...
m'ha enviat un petó,
per fer d'aquesta nit
la meva perfecció.
Que la seva lluïssor
s'endinsi en el teu cor
igual que el sospir
que m'ha sortit de dins,
volant pel cel màgic
ha arribat fins el teu llit
per dolçament desitjar-te
que tinguis bona nit...

divendres, 25 de gener de 2013

Empresonat

Si desitjar fos un pecat
i estimar estigués penat,
no en tinguis cap dubte
que seria empresonat....

Dins una presó de vidre
amb barrots de fantasia,
on el cap és transparent
i es pot veure el pensament.

On no es pot amagar
el que diu el sentiment,
cap on caminen les mans
i el que desitgen tocar.

On el cor és de cristall
de vermell apassionat,
s'alimenta d'estimar
el que està prohibit tastar...

Però el meu món és de veritat
i estimar-te, realitat.
Desitjar-te no és pecat,
és el què em dona vida
i em sento alliberat...
On l'amor és sense mida
i el plaer, desmesurat.

El meu cor, també és vermell
simbolitza la passió.
S'alimenta dels somriures
que transformes en petons.
Viu en la llibertat
de sentir-se empresonat
entre els barrots de l'amor
i estimat pel teu cor....
entre els braços de l'amor
i estimant el teu cos...


©Tots els drets del text reservats

dijous, 24 de gener de 2013

Dibuixa...

Dibuixa a la fosca nit
un arc de San Martí.
Pinta avui el cel
de colors que mai he vist.

Dóna llum als àngels
que ara volen venir
a fer-me companyia,
mentre jo estic dormint.

Mouran les seves ales,
amb elegant suavitat,
acariciant tota la gama
que dolçament uniran,
per tintar les tenebrors
de llum i de claror.

Que en despuntar el dia
pugui veure un somriure
dels colors de l'alegria
en el cel ben perfilat...

Que desaparegui el grisenc
dels matins del fred hivern,
que faci lluir el sol
amagat dins el meu cor.

Dibuixa el plaer
de sentir una abraçada,
amb colors de la passió
i tonalitats càlides,
que en arribar l'albada
ja desperta acaronar
la teva pell despullada,
i que em pugui sentir
preservada en les teves ales
com ocellet en el seu niu,
envoltada de caliu...


©Tots els drets del text reservats






dimecres, 23 de gener de 2013

Añorar

No sé si lo que siento
se llama echar de menos,
o tan sólo puede ser
imaginar lo que no tengo.

No sé si es posible añorar
aquello que no has tenido,
cómo saber lo que es
si jamás lo has sentido.

Cómo recordar el sabor
de un delicioso pastel
que no has llegado a comer,
ser capaz de saber
a qué sabe la miel
de qué color son los besos,
o el olor de tu piel,
sin jamás haber probado
ni un solo bocado...

El tacto de un abrazo
o el calor de una mirada,
sentir que crece en la piel
florecillas de papel,
que cada poro es semilla
de un jardín encantado
sin haberlo regado...

El gusto de un halago
o el gozo de un piropo,
un mimo inesperado,
un beso de cariño
o un guiño improvisado....

No sé si podré
llegarlo a saber,
por si acaso y mientras tanto,
me contento con saber
que aún puedo soñarlo,
sentir que lo he tenido
para después añorarlo...




dimarts, 22 de gener de 2013

Desfullaré

Agafaré una margarida
la deixaré despullada...
no em dirà el què no sé,
ni em donarà una resposta
a la pregunta nascuda
dins una boca tancada,
que té por de saber...

Potser ho tornaré a fer
però ara, amb moltes més...
desfullaré un ram sencer
amb pètals de plaer
fins fer una catifa blanca,
on et puguis estirar
i puguis respirar,
on jo et pugui contemplar
i el desig es pugui comptar,
com els pètals d'una flor
acariciats amb dolçor
per una mà innocent
amb dits de caramel.

Resseguiré cada racó
un a un, fins arribar a tots,
o potser em descomptaré
i començaré un altre cop
a repassar tots els  tresors,
i descobrir nous angles
amagats en el teu cos...
potser així descobriré
la resposta en el silenci
que la boca no vol fer...

Despullaré, poc a poc,
tots els pètals d'una flor,
acaronada amb amor
per una mà innocent
amb dits de caramel...







dilluns, 21 de gener de 2013

Algú com tu

I que bonic seria
que tothom pogués tenir
algú com tu a la vida...

No és gens complicat
gaudir del què ofereix el dia,
caminar, amb l'alegria,
sense mirar el final...
Tan sols avançar
o aturar-nos a mirar,
o sentir que cada passa
és una nova gaubança,
que cada flor del paisatge
és un nou aprenentatge,
que no hi ha dificultats
si et tinc al meu costat.

Què fàcil fas la vida
repartint felicitat,
de com l'amor sense mida,
és una realitat.
Sempre regalant somriures,
per a tu, no hi ha mals dies...
i si apareix la tristor
la fas fora, sense por...

Què bonic que seria
que tothom pogués tenir
algú com tu a la vida,
algú com tu al costat... 
repartint felicitat 

http://youtu.be/MFYlJzKzne0 




diumenge, 20 de gener de 2013

Necessita

Necessita medecina
que li curi les ferides...
Necessita un caramel
que en desfer-lo del paper
ompli de dolçor la boca...
Que suavitzi la gola
i sàpiga que no està sola,
que ets amb ella, caminant...
Necessita el punt de sucre,
o la goteta de mel,
que al llepar-la, suaument
faci saltar la guspira
que fa dies que no encén...
Necessita medecina
i carantoines, sense mida...
que n'allunyin la tristor
que de tant en tant, la vida
li posa al davant
quan veu que l'alegria
li roba el seu somriure...
Necessita medecina
de la teva, que sempre anima,
que li torni l'energia
que a dies, el cansament,
se l'enduu, sens mirament...