dijous, 28 de febrer de 2013

Pau...

Pau...

El tacte del plaer
el repòs de la ment.
El so del silenci
el cant del respir.
La calma del cor
l'assosseg del cos.
El bressol de la son
la quietud del Món...

Pau...

L'aroma del cel
la brisa del desert.
La noblesa dels ulls
els sentiments més purs.
La llibertat de fluir
la claror de dins...

Pau...

Sense pena, ni por
ni angoixa, ni dolor...
Regal de la vida
si l'ànima està tranquil·la.
La lluna que baixa,
l'estel que et regala
el bonic paradís
perquè en puguis gaudir....
















©Tots els drets del text reservats

dimecres, 27 de febrer de 2013

Inert o ardent...

Un munt de glaçons
en un vas de refresc,
o en un beure joiós
d'un vespre de calor
per apaivagar l'anhel
d'una gola que té set.

Ballant entre el líquid,
encongint-se amb l'escalfor
d'unes càlides mans
apropant-se a l'envàs
que revesteix el cor...
Es desfan, incontrolables...
en sentir uns llavis vermells
fins fondre's amb el contacte
i despullar la seva pell

Així de viu i  intens
pot ser un glaçó de gel ...
Així és com pots ser,
si ets glaçó fonent
i en les ganes de viure
el desig deixes lliure...

O un gran bloc de gel
que es manté inaltreable
immòbil i serè,
quan no s'allibera del fred...
Presoner en una càmera,
fosca i gèlida estança...
per un simple tros de glaç
que el sentiment amaga..

Que recula, si algú obre,
que no vol veure el sol
ni que res l'alliberi
del seu fosc i fred son...

Que l'escalfor, li fa por
i s'espanta amb la claror...
que no vol tornar-se líquid
ni mostrar el seu interior...
que no vol que el pertorbin
ni ensenyar els sentiments
que desitgen ser lliures
i tornar-se transparents...

Així de trist i apesarat
pot ser un roc de glaç...
Així és com pots ser
si ets un bloc de gel
sentir-te fosc i fred...
amb un cor que fuig de riure
i les ganes de viure
no les vol deixar lliures.
Aquesta és la diferència
entre viure i sobreviure...
decidir ser viu glaçó
o convertir-te en inert bloc

Aquesta és la qüestió...
és la teva elecció...

©Tots els drets del text reservats









dimarts, 26 de febrer de 2013

Sin promesas...

Sin promesas...
ni grandes, ni pequeñas.
Ni verdades a medias
ni mentiras escondidas...

No quiero sueños rotos
partidos en mil trozos,
ni ilusiones que se esfumen
cuando la duda te nuble.

No necesito unos labios
ni carícias de unas manos,
ni palabras que alimenten
a un corazón que no miente.

Sin promesas...
ni grandes, ni pequeñas.
No quiero aquellos ojos
ni negros, ni verdosos,
sólo los quiero sinceros
auténticos y verdaderos.

No quiero una mirada
que me ilumine la cara,
ni encender con mi vela
esa oscura morada
donde habite tu pena.
 
Pero si enciendes mi alma
quiero una mirada
que ilumine las entrañas,
que no le falte el valor
de mantener el calor,
que sea capaz de ver
y, sobretodo, de ser
que no tema a la paz
ni huya en la tempestad...

Que siga la llama,
y mire sus adentros,
que no tenga miedo
de atender sus deseos...
que no se asuste,
ni tenga temor
cuando vea el amor...

Sin promesas...
ni grandes, ni pequeñas,
Tan sólo palabras,
palabras sinceras...

©Todos los derechos del texto reservados.











L'escala...

No m'importa la pujada
ni els esglaons de l'escala...
Tant se val l'escalada,
si estic esperançada...
Seguiré, ben amunt,
fins que m'aguantin les cames.

I si un dia, estic cansada
m'aturaré, a mitja escala...
Asseguda i esgotada
eixugaré les meves llàgrimes.
Reposaré un estona
fins que em tornin les forces.

No perdré el temps
ni les ganes...
ni escoltaré les paraules
que volen ferir-me l'ànima...

Seguiré...
potser amb llagues
o amb ferides a les cames,
fins i tot en els peus
i també allà on no veus...

No m'importa la pujada
ni els esglaons de l'escala,
ni saber que cada passa
és una llàgrima vessada
que ruixa el meu camí
com gotetes de rosada,
per quan arribi al cim
sentir-me recompensada
i contemplar el camí
que s'ha vestit de gala...

No m'importa la pujada
ni els esglaons de l'escala,
després de la pujada
em sentiré gratificada...
d'haver fet el camí
que ara lluieix per mi...

©Tots els drets del text reservats





dilluns, 25 de febrer de 2013

Sospir...

Sospir...
Un crit ofegat
d'un somni escanyat.
Paraula de l'ànima
amb la pena callada.

Sospir...
La il.lusió amagada
d'un desig contingut.
Invisible llàgrima
en l'infinit soterrada.

Sospir...
Uns ulls aclucats
dins un pit destruït.
Un profund respir
que ofega per dins.

Sospir...
La veu del lament,
esplai del delir.
L'anhel d'un cor
per escruixir el dolor.

Sospir...
Amor arraulit,
angoixat dins el pit.
Un tímid valor
en coratge encongit...

Sospir...
L'aire que sobra
quan la resta falta.
Un bocí d'alè
quan tot es perd...

©Tots els drets del text reservats

diumenge, 24 de febrer de 2013

Senzill...

És bonic, perquè és senzill
sense màscara ni fingit...
és bonic, per imperfecte
perquè mostra els seus defectes...
És la franquesa d'un cor
que no enganya, ni s'amaga...
és una pell transparent
que mostra el pensament...
No són uns ulls, ni una boca
no són els dits, els que et toquen,
és la bellesa d'allò senzill
sense màscara ni fingit...
És un misteri bonic
això que et passa per dins,
que sense moure un sol dit
el seu tacte pots sentir...
És una pell eriçada
davant l'ànima destapada,
és una mirada clara
i un interior que parla...
És una fràgil bombolla
senzilla i transparent
que mostra el sentiment
d'una flor exposada
sense por a ser trencada.
És la màgia del sentir,
el valor de no mentir...
és la bellesa d'allò senzill
sense màscara ni fingit...

©Tots els drets del text reservats

dissabte, 23 de febrer de 2013

Tu... la poesia

No hi ha versos sense desig
ni somnis sense destí.
No hi ha petons apassionats
sense versos amagats
No hi ha recòndit racó
per uns llavis amb passió.
No existeix amagatall
quan la imaginació no té final.
No existiria poesia
si no somies tots els dies
que em fas sentir viva...
Però...
si arribés el dia
que els teus petons no fossin mentida...
Si arribés el dia
que els teus llavis no tinguessin mida
Si arribés el dia
que tingués valor per recórrer el teu cos
i omplir tots els racons...
Si arribés el dia...
no caldria escriure aquell somni, d'un dia...
Si arribés el dia
que de veritat estigués del tot viva
aquell dia... res caldria...
tu series els versos,
tu, la poesia...

©Tots els drets del text reservats

divendres, 22 de febrer de 2013

23 de febrer...

No és que avui sigui el dia
que et trobi més a faltar,
ni que ahir, no et pensés
ni que demà, ho deixi de fer...

Diuen que el dol
son dos anys...
en teoria, avui és el dia,
però això és un parany
no t'oblidaré en mil anys...

Han passat uns quants més
des que va arribar un dia
que una mare jo tenia
però que no reconeixia,
que ja l'havia perdut
quan ningú se l'havia endut...

Sóc una filla egoista
i et voldria al meu costat,
per compartir alegries
que aquests dos anys m'han portat.

Tu faries minvar les penes
que també m'han arribat,
però això no importaria
si et tingués al meu costat...

No és la pena, no tenir-te...
és que no puguis gaudir
dels teus nets, que t'estimen
i que no et poden tenir.

No és la pena, no tenir-te...
és que no puguis sentir
abraçades i petons
que tenien reservats
per la millor àvia del món.

Moltes gràcies per baixar-me
tants estels aquests dos anys,
per eixugar-me les llàgrimes
quan els meus ulls han plorat...

No t'explicaré més coses
perquè tu ens veus, des d'allà...
ens dones un cop de mà
sense haver-ho de demanar

Aviat sentiràs un àngel
que tocarà una guitarra...
amb el moviment de les ales,
el batec del meu cor
i el somriure picaresc
d'un nen de caramel,
t'arribaran les carícies
que de vellut t'hem fet...
També sentiràs petons
que els hem fet voladors
i van carregats d'amor
per la millor àvia del món...

Però no miris les llàgrimes
que surten del meu cor,
que també són d'alegria
per sentir-te tan aprop...

T'estimo Mami... Sempre!



La neu em portarà...

Qui sap si nevarà
i el que la neu em portarà...

Potser un bonic record,
un retorn a la innocència
d'una petita nena
que no sabia de penes.

Poder sortir a jugar
amb altres nens del veïnat,
un dia sense escola
quan la neu ens envolta.
Sentir fredor a les mans
i emoció dins el cor
en fer un ninot gegant
amb un nas de pastanaga
i una escombra sota el braç,
amb el seu barret de llana
i la bufanda de quadres,
un abric amb botons
que el vesteixi de colors...

Qui sap si nevarà
i el que la neu em portarà...

Potser un bonic somni
vestit de color blanc
on un floquet de neu
em porti al costat teu...

Poder arribar volant
per escalfar-me les mans,
sentir-me revifar
amb les flames al davant
d'un focarró encès
per refer-me del fred...
Unes flames que reneixen,
que son noves cada instant,
un foc viu que em renova
quan et sento al meu costat...

Qui sap si nevarà
i el que la neu em portarà...

Potser sigui un somni
o tal vegada un desig,
o si serà realitat
el que la neu em portarà...

©Tots els drets del text reservats



dijous, 21 de febrer de 2013

Donde me lleve el azar...

Me esconderé en una maleta,
al azar, sin escogerla...
que me lleve con ella
a un lugar cualquiera.

A una playa desierta
para soñar despierta,
o al tumulto de las urbes
donde saciar inquietudes.

Visitar grutas y cuevas
o tal vez, rutas nuevas...
descubrir mil esencias
o recorrer viejas sendas.

Me esconderé en una maleta
al azar, sin escogerla...
No importa el destino,
ni lo largo del camino...

La soledad, de compañera
y mi alma, de consejera.
Entre mis manos, un libro
y en mi corazón, unas letras,
si al lugar que me llevas
es un ricón del olvido...
O unos buenos zapatos
para mis pies descalzos,
cubierta de abrigo
que calme mi frío
si al lugar que me llevas
el invierno has traido.

Me esconderé en una maleta
al azar, sin escogerla...
Si al llegar al destino,
no tengo ropa de abrigo,
si no encuentro palabras
dentro del libro,
si al abrir la maleta
no veo mis letras,
si mis ojos se cierran
y mis palabras se ciegan...
es que mis manos
te han tocado...
es que el destino
han sido tus labios
que mi boca, han sellado...

©Todos los derechos del texto reservados.

dimecres, 20 de febrer de 2013

Assaig inoblidable II

Què difícil se'm fa expressar amb paraules, alguns moments...

No és que la solista sigui la meva filla, seria igual de complicat si fos qualsevol altre... No és ella, no són les persones, és tot el conjunt, l'acumulació d'energia que fa especial un espai, les vibracions que es transmeten i que t'arriben per tot arreu, que entren per la pell, et van omplint fins el límit... fins que ja no hi caben més... i es transformen en emocions. I són  aquestes, les emocions, les que no us sé explicar... 
Si pogués agafar una llàgrima, de les que em surten quan sento això, i guardar-vos-la, si la poguéssim desintegrar i analitzar-la, si us la pogués regalar, posar-la dins vostre i que tornés a brollar dels vostres ulls, potser entendríeu tots els sentiments que hi ha dins... És una llàgrima que minva dolors i fa créixer alegries... Una goteta d'amor que no voldries que marxés...

El primer assaig, el del seu primer concert com a solista d'ara farà dos anys, va ser inoblidable... per moltes raons, moltíssimes... Algunes d'aquestes raons aquesta nit, ja no hi eren. Al menys, no tan latents ni en la mateixa intensitat que fa dos anys. Per tant, no hi havia gaires factors externs que em poguessin influir a l'hora de sentir i percebre.

Un assaig neguiteja, però vaig notar que els nervis estaven controlats, que no hi havia pors... Tenir el Mestre al costat donava seguretat i confiança. Aquesta nit, ja sabies on anaves i més o menys, el què et trobaries. Tot i així, l'orquestra imposa, sempre. Un cop més, director, músics, homes i dones, esperant la solista.

Des d'abaix, ja no et veia tan petita... ni jo, ni tots aquells que no t'havien vist en dos anys.... Aquella nena creixia, i amb ella, la passió i l'estima envers la música i el seu instrument. Estaves segura, tranquil.la... 
I va començar l'assaig...Vas tornar a respirar profundament. Vas mirar-me i vas somriure... Com sempre, vas fer brillar els meus ulls...

Em fascina la capacitat que tenen els músics per entendre's, per comunicar-se. Com el director pot modelar tot un grup per fer que els instruments parlin i diguin, exactament, allò que ell vol sentir... i que el grup capti exactament allò que el director vol dir. I que ho diguin... Em meravella... Com si fos un escultor que és capaç de transformar un bloc de fang en una bonica obra mestra.  I és que els músics són així, especials...

Las notes van tornar a fluir, com espurnetes de llum que voleiaven per l'aire i anaven caient, dolçament, sobre la resta d'instruments per il.luminar-los, amb una suau carícia, un a un,  i omplir tot l'espai de pau... Màgic, oi?? Això és el què mi em sembla... que la vostra màgia arriba als cors i les emocions, no saben posar-li nom...

Gràcies... a tots, de tot cor!
(Rafel Sala, Alfons Reverté, Orquestra de Cambra de La Garriga, EMM de Música, i a tots els professionals que amb esforç i passió, feu possible que els nostres fills siguin millors persones dia a dia, tot i  els entrebancs que us posen al davant en aquests moments difícils...)

©Tots els drets del text reservats

dilluns, 18 de febrer de 2013

Vesteix-me d'amor

Vesteix-me d'amor,
despulla el meu cor...

Vesteix-me d'amor
només amb paraules
que m'obrin les ales...

Vesteix-me d'amor...
només amb mirades
d'aquelles que parlen,
que em treguin la capa
que amaga l'ànima

Vestida d'amor...
ja estic despullada,
ben nua per dins
mostrant els sentits...

Vesteix-me d'amor...
però ara
amb petons...
Vesteix-me amb carícies
que surtin del cor...

Vesteix-me d'amor...
però ara
per fora,
Vesteix-me la pell
amb sentiment...
No em treguis la roba
que ella...
caurà sola

©Tots els drets del text reservats

Aquesta nit...

Aquesta nit
no és per dormir.
Aquesta nit,
és tota per mi...

El meu interior
no estima la son,
i el cos relaxat
s'ho vol regalar.

Sense nervis,
ni presses,
aquesta nit
és meva...
Per escoltar el silenci
o escriure,
si em deixes...
fins que la mà es cansi
o la ploma es gasti...

Aquesta nit
no és per dormir.
Aquesta nit
és per pensar,
o per sentir
que pots crear...
amb els sentits.

Transcriure en paraules
històries passades,
construir-ne de noves
o refer-ne d'antigues
fer lletres de vidre,
sortides de dintre,
transparents i sinceres
tan fràgils com clares...
reflexes de l'ànima.

Aquesta nit
no és per dormir...
Aquesta nit
és per somniar
o per desitjar...
amb ulls desvetllats.

També per sentir
que ets aquí,
amb mi...
engendrant la nit
a quatre mans,
amb la ploma dels dits
i amb mots prohibits...

Aquesta nit
no és per dormir...
Aquesta nit
és tota per mi...

©Tots els drets del text reservats

diumenge, 17 de febrer de 2013

Si em mires...

Si ens tornem a creuar
qualsevol dia,
al mig del mar...
Si em tornes a mirar
com aquell dia,
que em vas matar...
Si els teus ulls em busquen
en la immensitat...
Si em sento despullar
tan sols amb el teu pensar
no importa el meu destí,
me'l faràs canviar...
No seguiré l'estel.la
que m'ha enlluernat,
ni ajustaré les veles
que em fan singlar
No hi haurà res
que jo pugui fer...
El teu cor
serà el patró,
la ruta
del meu timó.
Tan si el vent està en contra
com si està a favor,
amb la mar calmada
o en tempestat...
no podré lluitar
ni contradir
el que els teus ulls
em vulguin dir
Si les nostres ganes
es tornen a trobar
o el teu pensament
em ve a buscar,
no hi haurà guerra
ni repressió,
no hi haurà normes
ni prohibició...
No puc lluitar
a contracor...
Si ens tornem a creuar
em miraràs...
i si no em veus
em percebràs...

©Tots els drets del text reservats

dissabte, 16 de febrer de 2013

Vull petons en blanc i negre...

No vull petons de colors
fruits de la inspiració,
que apareix de repent
i s'esfuma, en un moment...

No vull que siguis pinzell
dels meus llavis de mel,
ni que perfilis brillantors
que s'esborrin del meu cos...

No vull petons de pel.lícula
ni carícies estudiades,
ni guió de fantasia
que desapareix, en un dia...

No vull petons d'un instant
ni tampoc, d'imaginats,
no vull somnis d'una nit
ni records d'un dia gris...

Vull petons en blanc i negre
que posin sol a la penombra,
vull la vida de colors
i que la pintem tots dos.

Vull colors de papallona
que pigmentin el meu cor
i amb ales delicades
acaronar les teves ganes.

Vull sentir les abraçades
totalment inesperades,
de les que pugui sentir
fins i tot, si no ets amb mi.

Vull petons de primavera
en una tarda d'hivern,
vull el sol que m'atempera
un instant que es faci etern.

Vull petons, a poc a poc
que em recorrin tot el cos
vull petons fets de cor
que omplin tots els racons.

Vull petons fets a foc lent...
sense presses ni moments,
amagats a la cabana
o al bell mig de la plaça.

Vull petons en blanc i negre
per omplir-me de colors...

©Tots els drets del text reservats