dimecres, 31 d’octubre de 2012

Serás...

Serás el poeta
que grite su nombre en el silencio

Serás el pintor
que dibuje su alma en el lienzo

Serás el músico
que ponga sonido al sentimiento

Serás la pluma
que roce con tinta su cuerpo

Serás los labios
que ericen a besos su vello

Serás el aliento
que alimente con amor sus deseos

Serás la túnica
que cubra con pasión su anhelo

Serás la sonrisa
que evapore del todo el lamento

Serás el lecho
que mece con delirio su jadeo...

Serás muy feliz
tendrás la luna pensando en tí...


(Dedicat a algú que m'estimo molt i que es mereix totes les coses boniques que li estàn passant...)

dimarts, 30 d’octubre de 2012

...però no marxis

No t'apropis,
ni la toquis...
que res fragmenti
el seu somni.
Pot rebre la carícia
que en la distància li estens.
Pot notar la mirada
que des de lluny desprens.
No t'atansis,
ni l'amoronis...
que res esborri
el seu deliri.
Pot sentir la melodia
que els àngels estan tocant.
Pot abraçar les paraules
que el teu estel li ha portat.
No t'acostis,
ni la miris...
que res l'aparti
d'aquest arc iris.
No t'apropis,
ni t'allunyis...
que no marxi l'encanteri
que mai perdi el seu encís...




diumenge, 28 d’octubre de 2012

Vindràs...

Sé que vindràs, amb arrogància
i amb la bufada pertorbant

Sentir-te em desconcerta
la teva presència em fa alterar

I enmig del desordre
on el cap és enrenou
els meus cabells emboliques
i m'omples de tremolor

Sé que vindràs, amb la calma
o potser m'agitaràs amb desfici
qui sap si portaràs bonança
o seràs huracà, abraçant amb deliri...

EL VENT...

dijous, 25 d’octubre de 2012

TROBADES

En la boira del camí
es van trobar les seves mans
fent possible el despertar
de la pell al caminar...

En la foscor de la nit
es van trobar les mirades
fent possible la claror
il·luminant els seus cors...

En la fredor de l'hivern
es van trobar les seves ànimes
fent possible el caliu
per tornar-se a sentir vius..
.

 

dimecres, 24 d’octubre de 2012

El meu regfugi


He caminat en sol·litud, o en bona companyia
Lleugera i recolzada, o amb el pes al darrera

He deixat pel camí fulles seques o he recollit flors fresques

He arribat al destí  o he navegat sense rumb

Amb dies alegres o tardes tristes
En nits assolellades o matins de foscor

Amb dolces poesies o relats desoladors
Amb els ulls plens d’espurnes o amb llàgrimes al cor
He estat present en la llunyania o ben lluny del present
Amb enyors dels records o amb oblits de futur


Però sempre he tingut el refugi on refer-me del cansament i oferir els meus somriures
On em tornen  l’alè del sospir que se’n va…


(Fotografia de José Vicente Pérez Lloret. Gràcies Pepe...)

dimarts, 23 d’octubre de 2012

Pi solitari

Allà està. Robust i elegant. Solitari.

Deixant enrere la grisor pesant, l'ambient plomós i carregat de núvols foscos, convertits en fumera que l'ofegava...

Obrint pas a l'atzur ceruli que, mica en mica l'omple d'aire pur; a l'escalfor rogenca que, tímidament, l'abraça; a la càlida llum del bronze, humil i senzilla, que l'abraona... Mentre la brisa, albina i pura, descobreix l'horitzó, acaronant-lo amb la seva dolça melodia...

Allà està. Ferm i esvelt. Somrient... Agraint la seva visita...

(Inspirat en la fotografia cedida per Javier Fossas.Gràcies...)

diumenge, 21 d’octubre de 2012

Amb tu...

"Ahir vaig tornar a estar amb tu, feia molt que no ens veiem però vaig tenir la sensació que no havia passat el temps, oi que si??

Jo et parlava i tu m'escoltaves, amb aquella mirada satisfeta. Tu em parlaves i jo t'escoltava, amb aquella admiració; et demanava consell i tu, com sempre has fet, m'ajudaves, sense jutjar-me, mentre em recordaves allò de "fes el què hagis de fer, si ho decideixes tu estarà bé..."

Vam seure a la terrassa, la mateixa que tants cops ens havia vist parlar, mentre recordàvem... i em vas abraçar, fent-me sentir protegida un altre cop, i amb llàgrimes als ulls em vas dir: "què guapa que estàs..."

Va ser molt ràpid, havia de marxar... i et vaig deixar, amb el diari sobre la taula, el bolígraf a la mà i les ulleres al cap..."

No dormis per descansar, dorm per somniar...


 

dissabte, 20 d’octubre de 2012

Ets tu...

No és la pluja que em mulla
Ni la tempesta que em fa estremir
És el teu plor que m’humiteja
I el teu neguit qui em fa patir
No són els núvols que m’enboiren
Ni és el sol qui em fa aclarir
Són els teus ulls, quan s’apaguen
Que m’enfosqueixen el camí
No és de nit quan és tot fosc
Ni l’albada em fa obrir els ulls
És el somriure en el teu rostre
Que il.lumina el meu matí


dimecres, 17 d’octubre de 2012

Et veig...


Mirada perduda, absent...
Cap recolzat, pesant...
Cor parlant, encongit...

Esperança en la tristor

Confiança en la nostàlgia
Coratge en l'aflicció

Sentiments en una llàgrima...

TRISTOR... 


dilluns, 15 d’octubre de 2012

Nit de pluja, matí de tardor...















Sento la seva melodia,
xiuxiueig a cau d'orella
tendre bressol que em fa dormir...

Dolços somnis m'acompanyen,
com petons a les parpelles
acaronen els sentits...

El seu caliu m'obre els ulls
em somriu per la finestra
il·luminant el meu matí...


NIT DE TARDOR

divendres, 12 d’octubre de 2012

THANK YOU!!!!

DOS MIL GRÀCIES... I DOS MIL PETONS!!

http://www.youtube.com/watch?v=b_I25L-fEuc


Flueix...


A vegades les coses són més senzilles del que creiem. Hi ha situacions que ens fan ballar el cap. Són com una petita tortura, una lluita entre el bé i el mal… qui decideix diferenciar el que està bé del que no?? Hauríem de ser capaços de deixar de banda els prejudicis, de no guiar-nos per allò que està establert i deixar que sigui el cor qui ens mostri el camí. La intuïció és molt sabia, deixem-la que parli, escoltem el que ens diu i interpretem allò que sentim i de quina manera ho sentim. Estem massa acostumats a fer allò que toca quan toca, a deixar anar plaers perquè no és el moment, a negar l’evidència per por a l’ incertesa… Som covards?? Conservadors?? De què tenim por?? A equivocar-nos?? I no és dels errors que n’ aprenem?? Si no ho provem, no ho sabrem mai… No sempre és fàcil, però no ho compliquem més del necessari…

La vida ens posa a prova constantment, ens treu coses que voldríem tenir sempre, ens allunya de qui estimem, ens entrebanquem i caiem i ens tornem a posar d’en peus…  i hauria de servir per adonar-nos que tot el que marxa no torna, o no ho fa de la mateixa manera, i que tot allò que ens arriba de nou, si ens agrada, ens ajuda i ens enriquiex, val la pena aprofitar-ho, que no estem aquí eternament, ni tindrem altres oportunitats, que el tren passa un cop i cal pujar-hi a temps...

Que tot comença i tot acaba, que tot flueix i tot canvia, com un rierol… que sempre és ell però les seves aigües mai són les mateixes, que experimentem i evolucionem, que podem canviar hàbits i costums i adaptar-nos a noves situacions i viure nous moments, que no som estàtics ni estem programats a seguir pel mateix camí, que els canvis són sempre positius…  creixem constantment, i és quan ho fem nosaltres que deixem créixer a qui ens estimem…
Escolteu-vos més...

dijous, 11 d’octubre de 2012

Amics


Una trucada de telèfon inesperada. Un amic que s'estimava moltíssim i que tenia molt i molt lluny estava a punt d’arribar a casa seva. La va fer molt feliç aquella visita. Que fos la primera en visitar, després de la seva família, la va omplir d’orgull. I és que ell era així. Un amic d’aquells que cal conservar. Era un tio peculiar, que sempre anava a la seva, tremendament compromès amb la família, amic dels seus amics, entranyable, xerrameca, a vegades un xic  taral.la, però tots el coneixíem i era la seva empremta...  Era dels que sempre hi és quan el necessites.

 Protagonista d’una gran història d’amor, de les de veritat,  una d’aquelles que a ella tan li agradaven i que la feia creure en l’existència dels contes en la vida real. Un conte del qual van ser partícips gran part dels qui van compartir amb ell anys d’infantesa i joventut. Va arribar amb la seva parella, una gran dona, i la seva filleta, que tant havien desitjat i que, per fi, havia vingut per arrodonir la història, per posar la cirereta al pastís. Incansable somniador, sempre superant obstacles i mirant amb il.lusió endavant.

Havien compartit estudis, confidències, nits de festa, s’havien aconsellat l’un a l’altre... i amb el pas dels anys, tot i la distància, perdurava intacta aquella estima i complicitat.

Aquest a visita a la seva Catalunya estimada no era com les altres. No es tractava d’unes vacances. El motiu era molt més dur i cruel, però el seu somriure i la seva actitud demostraven, un cop més, el seu cor gegantesc, el seu tarannà, la seva fortalesa i valentia per fer front a les adversitats. I el més important, que continuava sent el fill que tots voldríem tenir, amb l’amor absolut envers la mare...


dissabte, 6 d’octubre de 2012

Enyors


No feia gaire que estava instal·lada en aquell edifici. Se sentia còmoda, tranquil·la. Tenia la sensació que ja feia molt que hi vivia.

Acostumada al silenci i la pau externa que sempre l’havia envoltat, encara hi havia coses que l’incomodaven, petits detalls als que s’hi hauria d’anar acostumant: el gossos del veïns, que bordaven cada cop que ella obria la porta, les converses al replà de la veïna (era un pel escandalosa pel seu gust...),  la típica que sempre treu el cap quan sent l’ascensor, o el fet de no poder tenir totes les finestres obertes per tal de preservar la seva intimitat davant possibles “mirades indiscretes”… segurament era més imaginari que real, però no estava acostumada a les comunitats. Eren petits inconvenients que compensaven el fet d’estar sola; en el fons, la feien sentir més acompanyada. Però també havia guanyat en qualitat, el fet d’estar tan a prop del poble i no dependre del cotxe la feia sentir un xic més lliure.

El més sorprenent era la pau interior que sentia, se la veia relaxada i en el camí adequat, i això era el que transmetia als del seu voltant. Quedava molta feina per fer, caps per lligar i acabar d’enllestir allò que estava a “mig fer”, però lluny d’amoïnar-la, confiava en el pas del temps… Sempre hi ha algú que intenta posar pals a les rodes i es dedica a llençar obstacles, però mai entrava en aquest joc, el seu cor li deia que tot aniria bé, que mica en mica tot aniria posant-se al seu lloc.

El que encara li costava era quedar-se sola, sola de veritat... tan sols un parell de caps de setmana al mes, però que se li feien eterns... per moltes distraccions que es busqués. No patia en excés, només era que els trobava a faltar... a això també acabaria acostumant-s’hi. O no...