dimecres, 26 de setembre del 2012

Sentiments ocults...

https://www.youtube.com/watch?feature=player_embedded&v=CkMEgW3Z7rw

Sent que son temps de canvis, de preguntes, d’incerteses... dies difícils. Sap que els canvis no seran positius, això és el poquet que pot saber. L’evolució no depèn d’ell, ni tothom ho fa de la mateixa manera. Aquest no saber l’angoixa, l’entristeix, l’emmudeix...

Si li pregunten com està, li és més senzill contestar que tot està bé que intentar expressar com se sent... creu que no l’entendran, que tothom va a la seva, o que ni tan sols se l’escoltaran... i és que ni ell mateix acaba de saber com està. Opta per mostrar aquell mig somriure i no donar una llarga explicació d’allò que està passant dins seu, tan dolorós i fosc que prefereix emetre llum abans que enfosquir els altres.

No se n’adona, però tot el procés de canvis que s’està produint al seu voltant, és també un canvi en ell mateix, molt més intens i molt més profund del que es pot imaginar. Per assumir-ho, haurà de treure tot el que porta dins, hauria d’agafar alguna de les mans que li ofereixen, però que, ara mateix, no veu... i deixar-se acaronar. Hauria de treure’s la màscara somrient i ser capaç de mostrar el dolor del seu rostre i permetre que les paraules sanadores alleugerissin el mal, deixar-se ajudar... No és que no vulgui, és que es pensa que no ho necessita...

Arribarà un dia que, una insignificant brisa d’aire el farà desmuntar, com un castell de naips cau amb la carícia innocent del dit d’un infant. Llavors, continuarà tenint als qui ara el volen protegir... i se n’adonarà de com l’ha afectat tot el que ara està passant al seu entorn. Serà una sensació semblant a un naixement, com si es tornés a trobar en un niu confortable i amb l’aigua bressolant-lo. Llavors, per impensable que ara li sembli, ho agrairà...

I seguirà tenint al seu costat als qui continuaran gronxant-lo...


dimecres, 19 de setembre del 2012

Ser Llum...


Era el dia del seu Sant. No era un Sant conegut, ni ella mateixa se n’havia adonat…

A mig matí va rebre un correu. No era un correu al ús, era un “Hola”, aparentment diferent…

A mida que el llegia els ulls se li humitejaven. Era una pluja de paraules precioses, d’adjectius i qualificacions monstruosament belles, escollides i sel.leccionades… res en aquell escrit estava en mans de l’atzar, cap mot estava escrit sense sentiment… era molt bonic, increïblement bonic…

No podia parar d’emocionar-se, s’anava omplint de cada lletra d’aquell “Hola”… aparentment diferent. Llegir allò que li deien de cor, sentir el que els altres veuen i perceben, el que pensen… Això sempre sorprèn, i no sempre agrada. Ella no s’havia vist mai des d’aquella perspectiva, tan... com dir-li?? Magnificada??… tot aquell esclat de visions d’ella mateixa l’havien desbordat absolutament.

I el llegia i rellegia, i els seus ulls no podien parar de deixar anar felicitat ,  emoció, sorpresa i agraïment… era tan immens tot allò que li costa trobar les paraules…

No era una felicitació. Era un regal. Un regal pels seus ulls, pel seu cor, i el millor de tot és que la interpretació de tot aquell paradís la va dur al convenciment que mai més tornaria a mirar enrere… i que sempre tindria aquella Llum que guiaria el seu cor…
 
 

diumenge, 16 de setembre del 2012

Connexions


Va ser un dia radiant, espectacular, de llum clara, neta… tan especial dels dies de setembre; de retrobaments, de converses amb màgia, de passejades amb encanteri, d’olor a mar i a encens, de dinar entranyable i tès compartits, de subtils records passats i de certeses presents… de sentiments de pau i tranquil·litat… Amb aquella sensació tan agradable d’haver rebut moltes carícies per l’ànima, sovint les més importants… Un dia plè d’emocions, amb un denominador comú: LA CONNEXIÓ, que inevitablement,  ens permet deixar-nos anar, fluir… i sentir com ens arriben dolces sensacions, com se’ns eriça la pell i ens espurnejen els ulls…

Hi ha personetes que tenen aquesta capacitat. Que no saps per què, però que en veure-les tens la certesa que són com un bàlsam reparador…  i és un plaer tenir-les al costat…

Perquè hi ha coses que són inexplicables amb paraules… senzillament hi són, les sentim i les notem… i quan això ho percebem, no podem deixar-ho pasar…

dimecres, 12 de setembre del 2012

Ulls transparents...


Hi ha coses que no deixen de sorprendre’m…

Avui he parlat per telèfon amb algú, podria dir que és una persona “coneguda” pel poc que ens hem relacionat; hem compartit molts anys d’escola en l’adolescència i joventut, amb amistats comunes, però mai ha estat una amistat íntima. Jo prefereixo considerar-la amiga perquè és d’aquelles persones que sento així, que connectem molt i que hi ha com una mena de complicitat, tot i que no hem tingut oportunitat de compartir més… Sempre he pensat que en el fons érem molt semblants, encara que, aparentment, som completament diferents.

El cas és que avui m’ha trucat. Fa més d’un any i mig que no ens veiem, o potser més de dos. L’últim cop vam coincidir en una sobretaula que es va allargar fins la matinada, amb més gent. Avui m’ha dit que aquell dia em va veure alguna cosa als ulls. Se’m veia contenta, amb el somriure als llavis i gaudint de la vetllada, però va percebre alguna cosa que no li va agradar. Em va veure els ulls tristos i apagats, però no va tenir l’ocasió de parlar amb mi ni preguntar-me…

Sé que sóc transparent, que no puc amagar el meu estat anímic ni dissimular el que penso, no sé fer-ho… però això realment m’ha deixat sorpresa… És possible que algú extern se n’adonés abans que jo mateixa de la meva tristor? Que els meus ulls diguessin allò que el meu cor i el meu cervell encara no havien  percebut?? No ho sé…

Els ulls diuen molt sempre, i jo tinc força habilitat per desxifrar allò que no diuen les paraules, però que algú ho llegeixi en els meus ulls abans que jo mateixa ho detecti, no sé si m’agrada, m’espanta o em sorprèn…
Dissabte en treuré l’entrellat. Amb tot el temps del món per parlar-ne…


dijous, 6 de setembre del 2012

Retrobaments


Estava immersa en la lectura… relaxada, tranquil·la. Ara ja sentia seu aquell racó, amb aquella fragància subtil, tan seva, que l’envoltava. Sola, però a gust. Enyorada, però en pau…

El telèfon la va fer tornar a la realitat. Era en Sergi!!

En Sergi havia estat de la família durant molts anys. Sempre s’hi havien entès molt bé. No l’hauria escollit mai com a parella; era un home bast i tossut, poc sensible aparentment, masclista… però amb un extraordinari sentit de l’humor, defensor de la família i l’amistat. Ella sempre li havia dit el que pensava i ell, amb aquella ironia que el caracteritzava, li acceptava les critiques i en feia broma. D’Osona, amb aquell “mossa....” que ella tant odiava!! Tot i això, s’apreciaven moltíssim, segurament per lo sincers que eren tots dos… i perquè tots dos detestaven la falsedat. Devia ser la única cosa que tenien en comú. Eren totalment oposats en tot.

Mica en mica la relació es va anar distanciant. Va deixar de ser cunyat, i ja només parlaven de tant en tant per telèfon, i un parell de cops l’any ell l’anava a visitar, a ella i als seus fills.

Aquella trucada la va alegrar. Van decidir anar a sopar per posar-se al dia de totes les novetats, parlar amb calma i també, tenir respostes… En Sergi tenia molta informació i ella volia aclarir dubtes… ara que ja sabia del cert que no patiria…

Van anar a una terrassa qualsevol del poble. Era el primer cop que sopava, sola, en companyia masculina. No recorda el darrer cop que ho havia fer. Potser feia més de quinze anys… segur. Se li feia estrany. Molt.

Va notar, de sobte, més d’una vintena de parells d’ulls al damunt seu. Per un moment, aquelles mirades la van intimidar. Amb quina facilitat jutja la gent… quin dret tenen a fabricar històries basades en la desconeixença i sortides del no res?? Hagués volgut convertir-se en un arbre més, amagar-se sota terra… o traslladar-se a una gran ciutat, on pogués ser totalment anònima i desconeguda!! Coi de poble!!!

Van asseure-s’hi. –Quin mal estic fent??-va pensar… Va ignorar l’entorn i va decidir gaudir de la nit i la conversa. A partir d’ara, moltes mirades estarien observant-la. No li havia agradat mai sentir-se així… s’hi hauria d’acostumar. O patir-ho, fins que les aigües es calmessin...

Van parlar molt, de tot allò que no havien pogut parlar tots aquests anys. Va obtenir respostes. Totes no, però moltes. I lluny de sentir-se dolguda, es va sentir més alliberada... Com si, en el fons, allò ja no formés part de la seva història. Ja havia passat pàgina definitivament. A partir d’ara, començava un nou llibre... se sorprenia d'ella mateixa.

I estava molt contenta. Aquell foradet que li havia quedat en el cor ja s’havia omplert!! Ara també podria continuar tenint aquelles converses que tant li agradaven, relaxades i disteses, amb els seus nebots adolescents, perquè per ella, sempre serien els seus nebots... amb els noviets i les novietes, riure o discutir amb ells, renyar-los o felicitar-los, escoltar-los i aconsellar-los... i els seus fills també estarien amb els cosins sempre que volguessin.

Ara sí que dormiria, tranquil·la...

Retrobaments


Estava immersa en la lectura… relaxada, tranquil·la. Ara ja sentia seu aquell racó, amb aquella fragància subtil, tan seva, que l’envoltava. Sola, però a gust. Enyorada, però en pau…

El telèfon la va fer tornar a la realitat. Era en Sergi!!

En Sergi havia estat de la família durant molts anys. Sempre s’hi havien entès molt bé. No l’hauria escollit mai com a parella; era un home bast i tossut, poc sensible aparentment, masclista… però amb un extraordinari sentit de l’humor, defensor de la família i l’amistat. Ella sempre li havia dit el que pensava i ell, amb aquella ironia que el caracteritzava, li acceptava les critiques i en feia broma. D’Osona, amb aquell “mossa....” que ella tant odiava!! Tot i això, s’apreciaven moltíssim, segurament per lo sincers que eren tots dos… i perquè tots dos detestaven la falsedat. Devia ser la única cosa que tenien en comú. Eren totalment oposats en tot.

Mica en mica la relació es va anar distanciant. Va deixar de ser cunyat, i ja només parlaven de tant en tant per telèfon, i un parell de cops l’any ell l’anava a visitar, a ella i als seus fills.

Aquella trucada la va alegrar. Van decidir anar a sopar per posar-se al dia de totes les novetats, parlar amb calma i també, tenir respostes… En Sergi tenia molta informació i ella volia aclarir dubtes… ara que ja sabia del cert que no patiria…

Van anar a una terrassa qualsevol del poble. Era el primer cop que sopava, sola, en companyia masculina. No recorda el darrer cop que ho havia fer. Potser feia més de quinze anys… segur. Se li feia estrany. Molt.

Va notar, de sobte, més d’una vintena de parells d’ulls al damunt seu. Per un moment, aquelles mirades la van intimidar. Amb quina facilitat jutja la gent… quin dret tenen a fabricar històries basades en la desconeixença i sortides del no res?? Hagués volgut convertir-se en un arbre més, amagar-se sota terra… o traslladar-se a una gran ciutat, on pogués ser totalment anònima i desconeguda!! Coi de poble!!!

Van asseure-s’hi. –Quin mal estic fent??-va pensar… Va ignorar l’entorn i va decidir gaudir de la nit i la conversa. A partir d’ara, moltes mirades estarien observant-la. No li havia agradat mai sentir-se així… s’hi hauria d’acostumar. O patir-ho, fins que les aigües es calmessin...

Van parlar molt, de tot allò que no havien pogut parlar tots aquests anys. Va obtenir respostes. Totes no, però moltes. I lluny de sentir-se dolguda, es va sentir més alliberada... Com si, en el fons, allò ja no formés part de la seva història. Ja havia passat pàgina definitivament. A partir d’ara, començava un nou llibre... se sorprenia d'ella mateixa.

I estava molt contenta. Aquell foradet que li havia quedat en el cor ja s’havia omplert!! Ara també podria continuar tenint aquelles converses que tant li agradaven, relaxades i disteses, amb els seus nebots adolescents, perquè per ella, sempre serien els seus nebots... amb els noviets i les novietes, riure o discutir amb ells, renyar-los o felicitar-los, escoltar-los i aconsellar-los... i els seus fills també estarien amb els cosins sempre que volguessin.

Ara sí que dormiria, tranquil·la...

dilluns, 3 de setembre del 2012

Darrera un nom...


Va ser un matí entranyable, navegant en bona companyia, un dia estiuenc amb un sol de justícia, una mar tranquil·la amb aigües càlides...

De tornada cap a port es va tornar a fixar en els noms de les embarcacions. Sempre ho feia... Posar nom a un barco havia de ser una cosa especial, significativa, personal... amb una història al seu darrere. Normalment no posem noms als objectes, ni a les cases ni als cotxes, però una embarcació ha de tenir el seu nom... és com un ésser viu, amb personalitat pròpia...

A mida que els llegia imaginava com devia ser el propietari i quin llibre s’hi amagava darrera aquelles lletres... Somni, Horitzó, Llibertat, Viure... una il·lusió aconseguida, la capacitat que té el mar d’hipnotitzar-nos, la sensació de deixar-nos anar, sentir la plenitud i el plaer enmig de la immensitat... les ganes de gaudir de cada instant com a únic i irrepetible, la superació de les dificultats... posar-li un nom a totes aquestes sensacions ha de ser gens fàcil.

Altres tenen noms propis, tot i que aquests no li criden tant l’atenció... Rosa, Maria, Júlia... segurament els noms de les dones, o d’alguna filla pensa... i què passa si es canvia de dona?? Ben pensat, també deuen tenir la seva història al darrera... Els mariners diuen que porta mala sort canviar el nom al vaixell, és com canviar-li el nom a la mascota. No se li acudiria mai a ningú, seria un trasbals pel pobre animal... els mariners deuen pensar això, suposa.

Quin nom li posaria si en tingués un?? Deu ser un moment molt bonic, aquest... Potser li posaria algun dels noms dels gossos que ha tingut, o potser d’alguna peça musical, My way per exemple... o un nom mitològic que tant li agradava, o alguna font literària... Osadía, se li acut de sobte, així, en castellà que sona millor, perquè a voltes voldria ser més agosarada, creu que hauria de ser-ho... o Albada, per aquell instant màgic entre el trenc d’alba i la sortida del sol que tant li agrada; les postes de sol també l’embogien, però Ocàs no li sona agradable, no és un nom amable... és aspre i sec . A més, li recorda al món de les assegurances... Pensa en un nom més dolç, que pot sonar cursi, però en el fons li encanta allò que la gent diu que és cursi... quines tonteries, amb lo bonic que és Carícia o Moixaina...  Bes o Petó fins i tot... com si el vaixell fos el seu enamorat i l’amanyagués amb dolçor...

I segueix somniant... avui és la protagonista del seu propi somni.

diumenge, 2 de setembre del 2012


Torne-m’hi… recomencem!! No, no he estat de vacances, al menys, no el que la majoria entenem per vacances… He estat de trasllat, o més ben dit, de canvis. Pot semblar el mateix, però  per a mi no ho és; un trasllat és canviar de lloc una cosa, o moltes… inclús persones. El que jo he fe és un canvi. Canvi de domicili sí, però també un canvi en mi mateixa. He buidat una casa, mitja vida, mil records… he llençat el que no em servia, he arxivat definitivament el que m’havia fet mal, he tancat als armaris el que no em deixava créixer, m’he enriquit de tota l’experiència d’aquests anys i, sobretot, m’he enfortit amb tot allò que abans m’hauria enfonsat… M’he buidat de tot el patiment innecessari i m’he omplert de pau, de la mateixa pau que sento cada cop que obro la meva nova porta, la meva nova vida que just  ara comença… amb el millor suport i la millor companyia… els meus tresors. No ho he fet sola; he estat acompanyada emocionalment per tots vosaltres en tot moment, i la vida m’ha demostrat, un cop més, que en situacions difícils estic envoltada de bona gent, que m’estima i em recolza, que s’amoïnen i pateixen, i que em continuen agafant fort de la mà… per molt lluny que estiguin…

Demano disculpes per deixar mig abandonat aquest espai,  que també es vostre, i que, evidentment, continuarà creixent amb mi…

A tots, bona tornada i feliç lectura!!