No és la pluja que em mulla
Ni la tempesta que em fa estremir
És el teu plor que m’humiteja
I el teu neguit qui em fa patir
No són els núvols que m’enboiren
Ni és el sol qui em fa aclarir
Són els teus ulls, quan s’apaguen
Que m’enfosqueixen el camí
No és de nit quan és tot fosc
Ni l’albada em fa obrir els ulls
És el somriure en el teu rostre
Que il.lumina el meu matí
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada