d'aquesta pluja que t'empaita,
la que xopa les llambordes i fa bassals
que m'inciten a ser infant.
De l'altra
-de la incessant,
la que et nega l'interior,
quan cau constant i insistent
sense terra on fer bassals-
d'aquesta,
no pots fugir.
Si ho fas, et barra el camí
i per mes que corris
et xopa els sentits
La pluja que negues
i que guardes a dins
Aquesta...
no et nodrirà cap camí.
Que l'aigua estancada
Et podreix per dins...
© Sònia R. Pérez (Dona d.aigua)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada