Em vas mirar

I llavors et vaig descobrir mirant-me, potser com mai m'havien mirat abans, potser com no sabia que em podien mirar. I enlloc de desvestir-me el què feies era vestir-me amb el ball de les cortines, cobrint cada part de mi, com ho fa el pinzell d'un pintor perfilant-me cada racó. I al mateix temps, jo em descobria... Mirava els teus ulls i descobria parts de mi que encara desconeixia. Formant part del mateix element, del mateix ser, que intenta composar un cos inacabat, cercant la llum justa, la textura ideal, el color no inventat...

Et vaig descobrir mirant-me... I em vaig trobar en la teva mirada. Allà hi era jo, en cada moviment, en cada llambregada, dins un paisatge perfecte, que no es pinta, ni es crea, on no hi ha porta per entrar ni es desfullen margarides cercant un sí per l'atzar. No... l'arzar ens havia triat i les mirades li van fer cas.

La resta, va venir sol: dos no es creen, si no és amor.

© Nía Murtal