Nía Murtal: Converses pendents

diumenge, 1 de setembre del 2013

Converses pendents

(…) No li havia agradat mai deixar les coses a mitges. Sempre que començava una cosa, l’havia d’acabar. I acabar no volia dir de qualsevol manera, no… Acabar significava arribar fins el final amb totes les conseqüències, amb tots els matisos que això podia comportar… malgrat els entrebancs o la desgana… Enllestir-ho, i enllestir-ho bé.

Aquell viatge era com qualsevol altre, però tenia la sensació que res seria com qualsevol altre… Els pensaments la van acompañar mentre conduïa per trobar-se amb el seu pare: les converses inacabades, les mitges paraules, les preguntes retingudes, les respostes callades… el t’estimo i l’abraçada… Aquella sensació de tenir una conversa pendent amb ell la mortificava… Necessitava fer les coses bé, malgrat els seus errors o els dels altres. El perdó sense dolor, la honestedat sense les pors… la sinceritat i la veritat agafant-se de les mans…

Van trobar-se, en aquella terrassa, com tantes altres vegades. En aquella casa tan seva i amb tan poc d’ell… En aquell lloc gens d’ella però amb tant seu al mateix temps…

Aquells ulls negres brillaven i les mans li tremolaven. L’abraçada, de veritat, i un profund “què guapa estàs”… Les llàgrimes li van brollar i va ser quan va notar que els cors estaven preparats. Era aquell moment, i no un altre… No podia haver estat abans, ni més tard… No era ella qui havia viatjat..., era el dia qui havia arribat.

Van parlar durant hores, es van retreure mil coses però en van entendre moltes més… es van perdonar, si és que havia res a perdonar, es van alliberar, es van comprendre… Van plorar com dues criatures; la dona es va fer nena, l’home va tornar a ser el pare que orgullós la mirava i les llàgrimes li eixugava…

Ningú més va saber d’aquella conversa. Només ells dos. Com si els anys no haguessin passat, com si el dolor hagués marxat… com si no existís el mal… I allí es va adormir, arraulida en el seu pit, esgotada de l’ahir, enyorada de tants anys…

Aquell dia, i no un altre… Aquella conversa, i no cap altra…

Ella no ho sabia. Cap dels dos ho sabia… però no hi va haver més dies. Aquell va ser l’últim dia que ells dos es tindrien…” (…)

http://www.youtube.com/watch?v=gFiXftlH7ek&feature=share

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Et dedico un pensament

Eterns són els pensaments cap a la persona estimada, i eterna és la lluita per a ser al seu costat. “Només tu“ hauria de ser la frase destinada al nostre amor, sentiment que acaronarà tota la nostra pell en llegir aquest recull de poemes, o més ben dit, de sensacions. La recerca de l’amor desconegut, aquell que sabem que existeix i sentim, però que no tenim; el trobar aquella parella que extreu de nosaltres tot sentiment, el neguit per la separació de qui ens ho ha donat tot, i a qui perdonaríem tot només per aquell sentiment que ens fa sentir plens de força per aconseguir-lo, i també febles... en veure que necessitem el calor de l’ésser estimat. Pensaments que trobarem en cada una de les paraules de l’autora, que sonaran com lletra d’una cançó romàntica a les nostres oïdes i sentiments que farem nostres i ens duran a pensar en aquella persona que estimem o hem estimat. Són les paraules que sentim i mai surten de la nostra boca perquè l’amor ens deixa sense parla, però que l’autora posa en coneixement per a recordar que existeixen, i que el seu ordre i musicalitat ens ajuden a poder recordar el que hem compartit, gaudim o sentirem amb el nostre gran amor. Amb aquestes lletres, ordenades, fluides, orquestrades, descobrim que un sentiment que no podem explicar agafa forma escrita i ens permet volar, seguint el ritme expert del què hauria de moure el món: l’Amor, aquell únic i noble sentiment que perdona, que oblida i que ho entrega tot. Gaudiu, sentiu i estimeu amb aquesta partitura dels sentiments." (Pròleg -Jordi Mas Font)

Musicant Paraules (Recull de poemes)

Quan llegeixo una poesia m’agrada la sensació de percebre entre paraules l’espai blanc en el que està escrita, de la mateixa manera que la música ben interpretada respira entre notes el silenci que la sustenta. “Musicant Paraules” és un llibre que té molt que veure amb la música i el silenci. Cada persona d’aquest planeta, en la seva petitesa espacial, perdut entre milions de galàxies, és un cúmul d’experiències i aprenentatges únics lligats als seus pensaments, sentiments i emocions més profunds. Tots ells narren la nostra historia i al mateix temps la nostra grandesa espiritual, en un personal llibre que ens van oferir en blanc al néixer, la nostra ànima. La Sònia sap mostrar, matisant amb paraules precises i adequades, i amb un ritme pausat, el transfons de la seva ànima madura, nítida i silenciosa. El llibre que tenim al davant no pot ser llegit doncs només amb el cap perquè ha estat escrit amb el cor. Si obrim el cor, les paraules de la Sònia ens conduiran a la percepció del seu mon interior, on contemplarem un paisatge de sobtada sensibilitat. Crec que res més puc afegir al que ha de ser experimentat per un mateix; “Musicant Paraules” ens revelarà la resta. (Pròleg -Eduard Gil)