Escriure m'ha agradat des de ben petita, crec que enlloc del pa sota el braç jo vaig néixer amb un bolígraf...a les mans. Sempre ho he fet; pels pares, pels amics, per qui m'ho demanava, per bonics casaments o entranyables noces d'or... però sobretot, per mi.
Quan era una nena de tan sols vuit anys, vaig escriure les primeres poesies a l'escola. La meva professora de 3r. (EGB aleshores) era una noia increïblement dolça. Bé, amb la perspectiva dels vuit anys, jo la veia com una senyora, però no devia tenir més de trenta. Es deia Mª Rosa.
Hi ha mestres que passen sense pena ni glòria per la nostra vida, però n'hi ha d'altres que són un referent i els admirem i recordem sempre. I ella, n'és una. Així que les meves primeres poesies van ser per la Mª Rosa.
Amb els anys, me l'he anat trobant. Cada cop que ens hem vist m'ha recordat que guardava com tresors aquelles lletres primerenques de la Sònia... Segueixes escrivint? -em va preguntar un dia-
Si i no. Seguia escrivint perquè mai havia deixat de fer-ho, però res més... Ho feia només per mi, per relaxar-me, descarregar-me o pel plaer de sentir el tacte de la ploma o l'olor d'un full en blanc.
No tinc escrits d'aquella època, la mare els guardava però no els vaig trobar... segurament se'ls devia endur amb ella...
Fa molt temps que no veig la Mª Rosa, però ens trobarem, un dia d'aquests. Ara, ja és àvia i passeja amb orgull els néts. I quan la vegi, li explicaré que segueixo escrivint, i que tinc un bloc, que encara és un nadó que ha de fer-se gran però que el cuiden més de cinc mil mans, que m'agradaria que llegís, perquè també és una miqueta d'ella... Li diré que em fa molt feliç escriure i compartir i que, segurament, si quan tenia vuit anyets ella no m'hagués animat, aquestes lletres no haurien sortit mai del meu cor...
Per què us explico això?? Perquè aquest bloc s'alimenta de vosaltres, de lectors fidels i diaris, dels nous que s'incorporen i d'altres que, senzillament, passen per casualitat... De les ullades de la gent propera i també, dels qui esteu molt lluny però sou igual d'importants, d'Alemanya, del Regne Unit, de Rússia o dels Estats Units... tan és des d´on em llegiu, el cas és que ja formeu part de mi i feu que la meva passió i la meva il·lusió, es faci gran mica en mica... Com va fer la Mª Rosa amb una nena de vuit anys...
Mil gràcies... de tot cor.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada